Herois del Girona

Diven­dres va tor­nar a començar la lliga amb el Girona-Valla­do­lid. Un equip, el cas­tellà, que torna a pri­mera, i el debut d’un tècnic, el del Girona, nas­cut a Valla­do­lid. Coin­cidències. Ningú va dir que la segona tem­po­rada a la màxima cate­go­ria seria fàcil i la pri­mera divisió obli­garà a fer molt esforços, molts més que els de la tem­po­rada pas­sada, en que n’hi havia prou amb la per­manència i que es va con­ver­tir en una tem­po­rada plàcida. No els par­laré de fut­bol. Sí del Girona. He seguit amb un gran interès la sèrie que ha publi­cat L’Espor­tiu amb per­so­nes lli­ga­des des de fa molts anys al club. Una sèrie d’estiu que m’ha fet recu­pe­rar gent que té el Girona entre les seves pas­si­ons. He seguit també el qüesti­o­nari per veure qui­nes eren les pre­ferències dels entre­vis­tats. És evi­dent que l’actu­a­li­tat se’ns menga i per això els dar­rers anys del Girona, a segona i a pri­mera divisió, aca­pa­ren la majo­ria de comen­ta­ris pel que fa a les pre­ferències sobre els millors juga­dors o sobre els moments bons i dolents que més es recor­den, així com el juga­dor amb més ADN gironí. S’hi han repe­tit el moment de l’ascens a pri­mera, el par­tit del Lugo i el penal de Kiko Ratón. Però també hi ha hagut recor­da­to­ris, com el que l’alcalde Nadal va fer de Xavi Agustí com a millor entre­na­dor del club. El carismàtic Xavi Agustí, un dels homes que més saben de fut­bol, va ser juga­dor, direc­tiu i final­ment entre­na­dor i va por­tar l’equip de ter­cera a les por­tes de la segona A, que no es va asso­lir perquè no li van fer cas en el moment cru­cial. Està bé recor­dar el pas­sat. Lle­gint la sèrie no me n’he estat de recor­dar els moments dolents, alguns dels quals vaig viure. El des­cens a regi­o­nal pre­fe­rent, el 1982 per exem­ple, que va por­tar un Girona-Far­ners a Mon­ti­livi, a l’època de Joan Blan­quera a la ban­queta sel­va­tana. El lla­vors pre­si­dent Jordi Geli va con­fiar en Alfons Muñoz d’entre­na­dor, qua­tre fit­xat­ges (el por­ter Arola, Joan Duran, Joan Vilar i Iñaki Dau­cik) i gent de la casa per tor­nar al cap d’un any a ter­cera. Però no negaré que hi ha un gironí que mereix un reco­nei­xe­ment espe­cial. Pitu Rigau, el direc­tiu perenne fins a l’arri­bada de Del­gado. El recordo sol a la llotja, quan tota la direc­tiva havia ple­gat i ell i el seu pare, lla­vors dele­gat, van aguan­tar el Girona tot i el des­cens a ter­cera. Era el 1988. Gent com ell han de ser recor­dats i cui­dats perquè hi van ser en els moments difícils. Que cal no obli­dar.