Carrera i Garriga

És una veritat incontestable, possiblement deguda a la perversitat de la naturalesa, que “sempre se’n van els millors”. Podem pensar que la falta es nota només quan es produeix. Tant se val, sempre resulten ser els amics que desapareixen aquells que més estimes. I si dos amics teus moren amb una diferència de cinc dies la perversitat de la naturalesa esdevé una evidència, dura, irrefutable, excessiva.

També és una veritat indubtable, una frase molt repetida, un tòpic: quan mor un amic tu també mors una mica perquè aquelles converses, complicitats, afecte mutu ja no seran mai més possibles, la crueltat de la mort és exactament que no té arreglo, ni apaño, ni compensació possible. La mort destrueix l’esperança.

Un amic que vivia lluny i vaig anar a veure abans de morir, sabent que es moria, em va dir: “Ara tu i jo ens acomiadem fins a l’eternitat.” Jo que no soc creient només per això penso que l’eternitat ha d’existir, és a dir, que el meu agnosticisme racional es trenca en mil bocins per l’afecte per l’amic amb qui vull continuar parlant eternament.

En Salvador va ser un gran polític i per tant un gran conversador i, en el seu cas concret, un gran parlamentari. Sabia mantenir les opinions amb fermesa i elegància i enfront de la confrontació forçada per algú, ho vaig presenciar, deixava l’argument viu en la discussió tot dient o insinuant que el temps, la variable més difícil de gestionar en política, però també la més sòlida, resoldria el problema, demostraria la veritat del seu argument.

Recordem tots els que el vàrem conèixer la seva elegància i la seva discreció. De fet, aquesta afirmació és redundant perquè és impossible ser elegant i no ser discret. L’elegància és aquell atribut tan difícil de definir que sempre es desplega en totes les facetes de les activitats i imatges transmeses per les persones que el tenen, des de les opinions i les creences, fins a les actituds personals i físiques. És l’elegància, en paraules de Josep Pla, com una “evaporació” de la bellesa, és a dir, una derivada de la bellesa, perquè la transcendeix i que per tant resulta més difícil de percebre. Sempre la derivada, també en matemàtiques, és més difícil d’entendre que la funció, però també és més important perquè permet conèixer la tendència.

En Salvador podia parlar de política, de cultura, d’economia, de la família, dels amics, de diners sempre amb una certa distància. Semblava que aquesta realitat no l’afectava, li era llunyana encara que no ho fos perquè juntament amb el fet de ser profundament elegant en el comportament en Salvador era irònic, efectiu i incisiu. Que difícil ser-ho sobretot si se n’és de manera intensa i simultània. No són atributs antitètics, però quasi. És per això i per moltes altres raons que els que vàrem conèixer en Salvador sabem que era una persona, no un personatge, en Salvador era sobretot una persona, única, singular i especialment valuosa. Del que sí que soc conscient és que la lleialtat i l’elegància d’en Salvador li van costar cares, però mai va criticar o es va queixar del comportament de ningú, elegant fins al final.

Amb en Quim compartíem un convenciment, el millor de l’art d’Occident des dels grecs es fa a Itàlia de 1450 a 1550. La pintura italiana d’aquesta època, tant al voltant de Florència com de Venècia, no s’ha superat, Mantegna, Bellini, Piero della Francesca, Botticelli, Rafael, Ticià, Miquel Àngel... En Quim era catedràtic d’art a la Universitat de Girona i especialista i expert com pocs en el Renaixement, i jo d’art en sé poc, per no dir res, però compartíem la mateixa passió. N’havíem parlat tant... Jo apuntava idees, fets, obres d’art, quadres que m’havien impactat i ell n’explicava el contingut i el valor, el context i l’origen, el perquè i la raó. Li havia arribat a telefonar de nit, tard, per preguntar-li quin era un quadre que jo havia vist a Florència en una església de la qual no recordava el nom, però que jo sabia que era una fita en la invenció de la perspectiva. La frustració de no recordar un nom. Em va contestar “d’en Masaccio”. “Vols dir, Quim?” “Em sembla que sí.” No em va assegurar el que sabia de sobres per deixar-me una sortida. En Quim era la personificació de la generositat, capaç d’amagar el que sabia per no molestar l’interlocutor.

Amics meus, haurem de seguir les nostres converses a l’eternitat perquè vosaltres ja sou persones eternes en el record dels que ens hem quedat en aquesta riba de la vida tan dura, tan enganyosa i tan mediocre. La vostra elegància i generositat va amb vosaltres i el vostre record les fa vives. Adeu.