Cinc mentides

Cata­lu­nya no té dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Men­tida –la quarta, com a con­ti­nu­ació de l’arti­cle publi­cat a El Punt Avui el prop­pas­sat 30 de juny. Hi ha insis­tit, dar­re­ra­ment, la por­ta­veu del govern Isa­bel Celaá, i nego­ci­a­dora pel PSOE en l’apli­cació de l’arti­cle 155. En tot cas, l’Estat espa­nyol és sig­na­tari del Pacte de Drets Civils i Polítics, que en el seu arti­cle 1.1, recull: “Tots els pobles tenen el dret a l’auto­de­ter­mi­nació.” Dir també que és mit­jançant l’arti­cle 96.1, que la nor­ma­tiva inter­na­ci­o­nal forma part de l’orde­na­ment jurídic espa­nyol –cosa difícil­ment reba­ti­ble a hores d’ara. Afe­gir que el dic­ta­men emès pel TC en aquest sen­tit és pura fara­ma­lla en obviar tota la juris­prudència inter­na­ci­o­nal en casos com Escòcia o Que­bec –on a pesar dels límits legals s’ha optat per una solució política.

Cal tenir pre­sent que qui vul­gui limi­tar el dret a l’auto­de­ter­mi­nació a ter­ri­to­ris colo­ni­als esquiva casos com Timor Ori­en­tal o Sàhara Occi­den­tal. I sobre­tot, la sentència emesa el 22 de juliol de 2010 pel Tri­bu­nal de l’Haia rela­tiva a la inde­pendència de Kosovo. Més encara. Fins a qua­ranta estats –no colo­ni­als– incor­po­ren en la seva cons­ti­tució aital dret com a font de legi­ti­mi­tat –en clara mos­tra de l’evo­lució de la idea d’auto­de­ter­mi­nació, des que fou for­mu­lat per pri­mer cop “el dret dels pobles a dis­po­sar de si matei­xos” en el con­text a la lliure deter­mi­nació de les naci­ons euro­pees del cen­tre del con­ti­nent, en ple segle XIX.

Cata­lu­nya corre risc de violència en cas de secessió. La gran men­tida. L’estra­ta­gema pel qual els polítics cata­lans van fre­nar l’embran­zida de l’octu­bre. De fet, fou la mateixa María Dolo­res de Cos­pe­dal la que va des­men­tir rotun­da­ment una pos­si­ble inter­venció sag­nant de l’exèrcit. De fet, no hi ha pro­ves de cap mena sobre les ame­na­ces que Car­les Puig­de­mont i Marta Rovira –a ròssec del pri­mer– van posar sobre la taula. Fins i tot hi havia un diari digi­tal –Vilaweb– que cons­tant­ment des­men­tia movi­ments de vehi­cles blin­dats i no es té constància –ni hi ha cap prova– de cap rutina mili­tar en aquest sen­tit. Fins i tot la repressió poli­cial l’1 d’octu­bre es va esvair quan part impor­tant dels cos­sos poli­ci­als varen deci­dir retor­nar a les caser­nes –fruit de l’escàndol que estava gene­rant el bru­tal dis­po­si­tiu con­tra mani­fes­tants pacífics.

El cert és que el pànic a tirar enda­vant feu que fins i tot es comprés la pos­si­bi­li­tat d’una uls­te­rit­zació inver­sem­blant a Cata­lu­nya. És un argu­ment que encara fa for­tuna. I és que la violència és l’espasa de Dàmocles con­tra el procés d’inde­pendència. Però una cosa és l’extrema dreta i l’altra –molt dife­rent– la divisió ètnica d’una demo­gra­fia que en el seu fona­ment està cohe­si­o­nada i té més a per­dre –a una banda i a l’altra– amb for­mes de radi­ca­lit­zació que no interes­sen a ningú. En qual­se­vol cas, la noció de “con­vivència” és la que ha impo­sat a Cata­lu­nya la pau dels cemen­ti­ris.