El 28 de gener d’enguany, la meva germana va acompanyar la meva mare a urgències a causa d’una aparatosa caiguda que li va obrir la cella de l’ull i la va fer sagnar abundantment. La mare en qüestió té 100 anys d’edat i el seu estat, per dir-ho suau, és delicat. Així que a cop d’ambulància van traslladar-les a l’hospital universitari Sagrat Cor. Després d’ocupar el box de torn, hi va entrar una metgessa –en desconeixem el nom– i va preguntar a la Maria –el nom de la meva germana– que què havia passat; ho va fer en castellà, però res feia pensar que tot just començar a donar explicacions –“doncs miri...”– retronaria, altivament, un clàssic de la nostra trista realitat: “¡Hábleme en español!” Tota esbalaïda i amb bones maneres, la meva germana va mantenir tothora el català, això sí, fent un bon ús de la mímica –al millor estil de Marcel Marceau– a fi de no haver de renunciar al seu dret de poder expressar-se en la llengua de la mare. Tot debades, atès que la conversa va concloure per part de la metgessa, que, abans de girar cua, li va etzibar: “A mí todos los pacientes me hablan en español.”

Per descomptat, això fa ràbia que li passi a qualsevol. Però encara més si l’afectada és la teva mare. Una dona, per cert, que sempre ha lluitat pels drets lingüístics d’aquest país, i és per això que jo he triat com a títol de l’article el revers del magnífic Morir-se en català, de la gran Carme Junyent. El cas és un cas més d’indefensió dels catalanoparlants enfront de la catalanofòbia que s’ha instal·lat, en particular, en un àmbit tan sensible com és la sanitat. I no val pas a dir allò tan amanit que primer és la salut i que la llengua és un tema secundari. De fet, en l’article de la Carme Junyent hi ha una frase capital que sintetitza tota la qüestió: “La llengua forma part del tractament.” És a dir, i sobretot a partir d’una edat determinada, la llengua és el vehicle amb el qual el pacient exposa els fets. Hi ha una relació intrínseca que tots els metges haurien d’acceptar sense reserves: la connexió entre la psique del pacient i la seva confiança interior. Negar-li el dret a ser atès en català no només vulnera els drets del malalt des del punt de vista jurídic –tal com ho disposa l’Estatut d’Autonomia i àdhuc la normativa vigent– sinó que infligeix un dolor addicional al quadre del pacient. No hi ha res més humiliant que et privin de la possibilitat d’expressar-te en la teva pròpia llengua en un cas de crisi en què –precisament– la comunicació esdevé fonamental.

Res més lluny de la meva voluntat que criticar el funcionament de la sanitat a Catalunya –tot i que òbviament hi ha mancances a destacar–. Però el tema lingüístic s’hi ha enquistat en un sentit estructural. De fet, en els darrers vint anys, cap govern ha fet res per intentar resoldre-ho. Un problema recurrent que afecta l’esperit de les persones. Qui hi sigui sensible, deu haver sentit la por de no ser tractat en català i la por, lligada a la urgència i a la impunitat, fa que molta gent renunciï a expressar-se en la pròpia parla. A més, però, el facultatiu que no té prou coneixements de llengua i que actua amb males maneres –com va ser el cas– esquinça en mil bocins el jurament hipocràtic. Més específicament, pel que fa a l’última redacció del text –corresponent a l’any 2017 i adoptat per l’Associació Mèdica Mundial (AMM)– en aquell punt cabdal en què s’emfatitza a no permetre que “consideracions de credo, origen ètnic, sexe o nacionalitat [...] s’interposin” entre els seus deures i els seus pacients. Per no oblidar-nos del punt en què s’explicita el fet d’exercir la professió amb “consciència i dignitat, d’acord amb la bona pràctica de la medicina”.

És impossible discutir que parlar o entendre la llengua dels pacients repercuteix positivament en la relació assistencial. L’ésser és cos i psique, l’element intangible on el nostre esperit alena. Però encara més. I és que l’empatia i l’assertivitat ja formaven part de les màximes mèdiques llatines a l’hora de considerar el tracte amb el pacient: non sibi sed òmnibus (‘no per a mi, sinó per a tots’). En ple 2025, una part de la nostra població viu amb temor la negació de la seva llengua, és a dir, del signe d’identitat més íntim de la persona. I que ningú s’enganyi. No és un problema d’educació (haver de canviar de llengua), és un problema jurídic i, sobretot, polític. No tinc cap dubte que hi ha solució al problema. Els meus dubtes són si hi ha la voluntat per resoldre una realitat que considero inhumana.