On rau el poder?

El prestigiós comentarista del Financial Times John Lloyd va fer l'oportú recordatori que el periodista Henry Fairlie ja havia popularitzar l'any 1955 l'expressió stablishment per descriure la matriu de relacions oficials i socials dins la qual es produeix l'exercici del poder. A la Gran Bretanya aquestes relacions es forjaven a les escoles model Eton i Harrow, a les universitats d'Oxford i Cambridge i als clubs o segones residències. Però, segons l'autor, el model tenia vocació de ser global i antecedents seculars molt més antics que la nova paraula definidora. A la Iugoslàvia de Tito, Milovan Djilas ja va referir-se a la «nova classe» dominant del comunisme autogestionari. I, de fet, històricament sempre hi ha hagut a tot arreu unes castes dirigents tan feudals com poden i que es perpetuen o es readapten amb la finalitat de continuar abusant de la posició de domini. Anthony Sampson va recuperar aquest fil argumental publicant Anatomia de la Gran Bretanya i el va culminar el 2004 amb el llibre Qui mana, aquí? La seva generació havia vist aparèixer durant els anys cinquanta i seixanta uns nuclis nous de poder, per exemple al voltant del sindicalisme obrer. Però durant els anys vuitanta el poder va tornar a esmunyir-se de les mans dels patricis i dels obrers. El mateix Lloyd va observar el 1988 que les elits del govern, dels negocis i dels mitjans de comunicació eren cares noves d'una extracció diferent. Rupert Murdoch semblava llavors una renovació del vell establishment que ara encarna com si l'hagués fundat. En realitat, assistim probablement a un retorn universal als vells costums que, amb algun retoc, consoliden les xarxes de poder de les ínfimes minories indegudament qualificades de selectes. Es possible que, pel camí, hagin perdut coherència i confiança, però les elits tradicionals tornen a remenar les cireres. En tot cas, Sampson afirma que els amos dels mitjans de comunicació són la nova aristocràcia. Potser no governen els països, però sí que manen els governants. Fins als anys setanta, la informació política era un espai reservat per a uns quants especialistes. Ara, en canvi, els líders necessiten compareixences diàries o a cada hora als mitjans. Lance Price, en el seu llibre On resideix el poder esmenta molts polítics que van saber guanyar-se el suport dels mitjans, com ara, per exemple, David Lloyd George, McMillan, Harold Wilson, la Thatcher i Tony Blair. En canvi, Eden, Edward Heath, John Major i Gordon Brown no ho van aconseguir. Finalment, a Baldwin, Attlee i Callaghan no els interessava gens la premsa. Avui, però, cap primer ministre podria prescindir dels diaris, la ràdio, la televisió, internet, Youtube, Facebook i Twitter. I sembla que com més fràgil és un projecte polític, més necessita els spin doctors.

Jeffrey Jones, al llibre Política espectacle, denuncia que l'anàlisi política seriosa ha estat substituïda per les concessions a les diversions ridícules, a les calculades mostres d'emocions i a la freqüentació de celebritats. Sosté que personatges satírics i còmics com ara Michael Moore han eixamplat el marc de referència i l'audiència, a més de refrescar els continguts. També han creat més dificultats per als polítics, a base d'enginy i confrontació. La sàtira ha sortit, doncs, a l'escenari, i per això s'ha desencadenat una enorme pressió que amenaça el periodisme cívic de lliure investigació. Anthony DiMaggio, que escriu a la web Counterpunch, avisa del gir reaccionari que s'ha fet palès als mitjans de comunicació i declara que el periodisme polític ja és irrevocablement corrupte. Edward Herman i Noam Chomsky ho van posar en relleu a la Manufactura del consentiment quan van equiparar el nivell de llibertat de The New York Times amb el del Pravda soviètic. El sistema occidental permet algunes escletxes de societat lliure i oberta, però el periodisme amb llibertat d'expressió passa uns moments crítics. Segurament tenia raó Xavier Bosch, l'exdirector de l'Avui, quan va dir que «els periodistes són el control de qualitat de la democràcia, i si no podem explicar que passa, tanquem la parada». Molts dels qui passaven per aquí poden certificar que les bales de l'establishment perpetu i sempre renovat xiulen cada vegada més a prop. I que, si la transparència i la llibertat d'expressió no s'imposen a l'oportunitat i la manipulació, ens haurem de resignar a tenir una aparent democràcia formal en grau de temptativa frustrada i de burla sense pal·liatius.