La veu

Va ser un xoc emo­ci­o­nal. Aquest estiu, Cata­lu­nya Ràdio ha deci­dit recu­pe­rar, de tres a qua­tre de la tarda, els millors capítols del pro­grama de divul­gació històrica En guàrdia!, del peri­o­dista Enric Cal­pena. Jo no el seguia habi­tu­al­ment, però con­fesso que cada cop que me’l tro­bava al dial, m’hi que­dava engan­xat. Des­perta passió, Cal­pena, quan parla. I més quan, a mesura que et fas gran, sen­tint-lo t’ado­nes d’allò que saps, però, sobre­tot, d’allò que no saps. Per això m’hi que­dava engan­xat, pel que no sé. I ahir em va tor­nar a pas­sar el mateix. Però aquest cop per una raó dife­rent. Ahir dedi­ca­ven el pro­grama a par­lar de la Segona Guerra Mèdica i el con­vi­dat estel·lar era, com ja era habi­tual, l’his­to­ri­a­dor Oriol Jun­que­ras. Feia fere­dat. Un xoc emo­ci­o­nal, sen­tir par­lar Jun­que­ras amb tota nor­ma­li­tat sobre el con­flicte dels grecs amb els per­ses. El sen­tia par­lar dels grecs i me l’ima­gi­nava a ell, pot­ser sen­tint-se (perquè ara els pre­sos polítics poden sen­tir les emis­so­res del país) des de Lle­do­ners. A presó. Des de fa més de nou mesos. “Som a presó sense judici (...) i això és una ver­go­nya democràtica”, deia ahir ell mateix en un arti­cle que, con­jun­ta­ment amb Raül Romeva, els dos repu­bli­cans van publi­car en un diari monàrquic. Jun­que­ras, com la resta de pre­sos polítics, estan pri­vats injus­ta­ment de lli­ber­tat. I aviat hau­ran de fer front a “un judici polític”, sense garan­ties. “Estem acu­sats d’uns delic­tes que no hem comès basats en una violència que no ha exis­tit”, deia ahir en l’arti­cle, i hi afe­gia: “No ens jut­ja­ran a nosal­tres, jut­ja­ran mili­ons de cata­lans que volien votar.” Ben cert. Al matí havia lle­git el seu arti­cle i a mitja tarda li vaig sen­tir la veu. Em va impac­tar. Totes les situ­a­ci­ons de presó i exili (i de tots els inves­ti­gats) m’impac­ten. Però sen­tir ahir Jun­que­ras ho va fer més. Per què? Hi vaig estar donant vol­tes. Doncs pro­ba­ble­ment perquè als exi­li­ats i als inves­ti­gats els hem anat sen­tint la veu. Als pre­sos no. Són allà dins. Sabem d’ells pels seus arti­cles, per les seves entre­vis­tes escri­tes i per les piu­la­des que algú fa en nom seu. Però no els sen­tim la veu. Els volem a fora; volem Jun­que­ras i tots a fora, perquè no s’ho merei­xen, perquè és injust i una ver­go­nya. I, també, perquè els volem tor­nar a sen­tir les veus.