La gran corrupció

Tot això de la corrupció, que tant se’n parla, o que tant volen que en parlem, és molt greu. Tothom prefereix que els seus representants polítics siguin honrats i no administrin l’erari mirant de treure’n un benefici, sigui personal, sigui destinat al partit o a entitats afins. Tanmateix, veient on ens porten les seves decisions i preveient quines poden arribar a ser les conseqüències de la seva irresponsabilitat, venen ganes de dir: si no en feu prou amb el sou, embutxaqueu-vos una petita comissió, però, per l’amor de Déu, feu les coses una mica bé. El sistema de govern actual, sense distincions ideològiques, és la ineptocràcia, que Jean d’Ormesson va descriure així: els menys capaços de governar són elegits pels menys capaços de produir, i els menys aptes per mantenir-se o reeixir són recompensats amb béns i serveis pagats amb la confiscació de la riquesa i el treball d’una quantitat de productors com més va més reduïda. Tallar el pastís i quedar-se’n el tros més gran és lleig i sempre ho serà, però hi ha una dimensió més alta de la corrupció que queda amagada enmig d’anècdotes sobre tractes de favor i sobres amb diners. És la gran corrupció de quan s’aposta per emmerdar l’activitat econòmica complicant la vida als qui volen i poden treballar i crear riquesa i promovent la llei de la selva, ara en un sector ara en un altre; o de quan es creen falses expectatives als ciutadans, que creen grans desenganys; o de quan es juga amb paraules buides que engendren discòrdies. I tot això per ignorància o per mala fe, característiques perfectament compatibles en un polític.