Un curs gens normal

Si aquest fos un estiu nor­mal; si les vacan­ces esco­lars fos­sin les habi­tu­als; si el curs ante­rior hagués estat com qual­se­vol altre; si el que ens espera fos un curs més i ja està; si la situ­ació del país fos de nor­ma­li­tat... Però no, la rea­li­tat és que tenim la per­cepció d’estar dins un temps d’excep­ci­o­na­li­tat tot i que ja fa molt de temps –pot­ser centúries– que no vivim en un país nor­mal. Cata­lu­nya no pot ser un país com qual­se­vol altre fins que el seus ciu­ta­dans no puguin expres­sar-se amb plena lli­ber­tat i deci­dir democràtica­ment el seu futur polític i social. És a dir, auto­de­ter­mi­nar-se.

El curs pas­sat les nos­tres esco­les no van gau­dir d’un clima asse­re­nat. I ara, mal­grat recu­pe­rar el govern autonòmic, tam­poc podem recu­pe­rar cap mena de nor­ma­li­tat men­tre tin­guem polítics i acti­vis­tes civils injus­ta­ment empre­so­nats o forçats a l’exili. El curs pas­sat no va ser nor­mal per a les esco­les cata­la­nes perquè mol­tes d’elles foren assal­ta­des per la força l’1-O per impe­dir que la gent exercís el seu dret de vot. I l’endemà les des­tros­ses eren, en mol­tes d’elles, tan evi­dents que els esco­lars es pre­gun­ta­ren –i era el que els tocava fer– per què havia succeït tot allò i qui n’eren els res­pon­sa­bles.

Després arribà el cop del 155 i el que eren pre­gun­tes clara­ment edu­ca­ti­ves rebe­ren per res­posta el silenci de la por de la repressió, con­ver­tint algu­nes de les nos­tres esco­les en san­tu­a­ris de la negació del con­text social en lloc de ser àgores lliu­res per deba­tre-ho tot des del tes­ti­mo­ni­atge dels pro­fes­sors i de la gent. Mai ens hauríem ima­gi­nat un curs esco­lar així en ple segle XXI en un estat euro­peu que diu res­pec­tar els drets civils i dels pobles. Con­fiem que pas­sa­des aques­tes vacan­ces de regust agre­dolç (no podem obli­dar els nos­tres pre­sos i exi­li­ats polítics) el nou curs ens porti espe­rança, crítica cons­truc­tiva i trans­parència democràtica. Que no torni a pene­trar la por, l’auto­cen­sura i la mal­fiança que mal­ba­ra­ten l’essència de l’edu­cació: la de for­mar per­so­nes lliu­res.

Hem d’inver­tir el màxim d’esforços, també de recur­sos, a aixe­car el nivell d’equi­tat i qua­li­tat del sis­tema edu­ca­tiu català. Ho hau­rem de fer amb les eines a l’abast i amb les cir­cumstàncies que ens toqui viure. L’edu­cació ha de ser la prin­ci­pal pri­o­ri­tat del nos­tre govern, des de la pro­fes­si­o­na­li­tat pro­vada de mes­tres i pro­fes­sors i des de la màxima ambició política i social. Si volem bas­tir un dia, més aviat que tard, la lli­ber­tat del nos­tre país en forma de República hau­rem de situar l’edu­cació en el cen­tre del pro­jecte polític. El millor argu­ment per acon­se­guir més adhe­si­ons repu­bli­ca­nes és poder garan­tir, a tot­hom, un futur millor per als seus fills en un país lliure, culte i radi­cal­ment democràtic.