El bosc i el mar d’agost

Sí, l’agost és un mes atapeït de festivals i de gent, prolífic però també feixuc. Mig país es paralitza i l’altra meitat fa cua als restaurants i carreteres o busca lloc a la platja, empastifada de crema solar protectora i escaldant-se els peus, perquè les onades de calor reparteixen temperatures rècord que ens deixen llassats i ressecs. A nosaltres i a gossos, gats i arbres, que pateixen d’estrès hídric. Cada agost em faig el propòsit de no moure’m gaire de casa, si no és per fer alguna caminada al capvespre-nit o bé sortir de bon matí, per dreceres que em porten fins al bosc. Tinc la sort de viure a prop de camps voltats de muntanyes baixes i segueixo un costum gens avorrit que practico tot l’any, sempre que puc: escullo una alzina, un pi, un roure o alguna olivera i m’estiro a terra per contemplar-la. M’hi puc passar deu minuts o una hora, mirant i sentint. Digueu-me rara, però faig honor al que em demana el cos i la ment i a la tradició dels naturistes arrauxats que s’abracen als arbres. És un acte senzill, segurament molt vell i instintiu, que alguns han rebatejat com a “banys de bosc”. He llegit, de manera atzarosa, que aquest concepte va néixer al Japó i s’ha estès als Estats units amb el nom de forest therapy. Però no és qüestió de posar noms sinó de sentir. En el meu cas, anar al bosc, igual que meditar, em fa estar present, em facilita la desconnexió mental i m’ajuda a mitigar l’insomni, un company de viatge que he acabat acceptant, perquè qualsevol problema que se’t presenta pot ser una eina de canvi i de superació personal. Encara que durant aquest mes procuri no viatjar, a vegades m’entra la rauxa i m’aventuro a visitar gorgs i ermites o intento fer algun cim sense estar prou entrenada. Aquests dies m’he perdut per les Guilleries i les Alberes, una mica amb l’ai al cor, perquè són espais tan magnífics com ignis, i el sotabosc brut i abundant els pot fer encendre amb qualsevol guspira.

L’agost intensifica les habilitats i els vicis humans i hi ha gent que es comporta com les mosques de femer. Necessitem la naturalesa, som naturalesa però, fet i fotut, la maltractem, com si fos una possessió i, d’una possessió, se’n fa el que es vol: es trepitja, s’utilitza i s’embrut. Si bé, per sort, cada vegada hi ha més gent que respecta la fauna, no em sembla que hagi millorat gaire la sensibilitat per la conservació del paisatge, del mar, dels arbres i dels boscos. La tendència a la comoditat, la desídia i alguns interessos econòmics passen davant de tot. La diversitat de criteris i de comportaments està servida. Aquesta darrera setmana, mentre pren forma un projecte que vol presentar la candidatura de la Costa Brava amb la intenció que sigui declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco, la plataforma SOS Costa Brava ha fet un crit d’alerta sobre les noves urbanitzacions que s’han tornat a reactivar i pretenen construir a primera línia de mar, segons diuen els ecologistes, amb plantejaments urbanístics dubtosos. Caldria analitzar-los a fons, un per un, abans d’opinar, però és un toc d’alerta que no hauria de passar inadvertit. Jo vull pins vora el mar tan forts com el del poema de Miquel Costa i Llobera, i boscos a l’abast. Aquestes coses no les saps fins que et fas conscient de fins a quin punt les necessites. I quan te n’adones, recuperes indefectiblement la veneració per la naturalesa.