Montserrat Torrent a la Catedral de Girona

Cada estiu s’organitza un cicle amb el nom Els orgues de Catalunya, que inclou un recorregut de concerts pels diferents orgues escampats per totes les comarques. Ja van per la 38a temporada.

El proper dimecres dia 15 d’agost, festivitat de Santa Maria, és el torn de Girona, en el monumental instrument que ocupa la nau central de la Seu, construït per Salvador Aragonès entre 1941 i 1944 en substitució de l’anterior, devastat durant la guerra civil. L’organista és l’exímia Montserrat Torrent, la més veterana en aquesta matèria. Una dona que ha passat de la norantena d’anys però que conserva una vitalitat admirable, combinant les actuacions amb una gran tasca pedagògica. Una persona increïble per la seva edat, amb una inquietud de recerca constant que ha sabut transmetre als seus alumnes. La seva senectut és un valor afegit a l’experiència, saviesa i humanitat. Interpretarà un ampli programa de peces compostes des del 1587 fins al 1977, una ocasió que pot ser irrepetible.

En els anys precedents i en l’actual hem tingut ocasió d’escoltar orgues de llocs que segurament no hauríem visitat mai, com són Tremp, Montbrió del Camp, el Pla de Santa Maria, la Pobla de Cérvoles, Torroja del Priorat, la Gleva... És extraordinària la riquesa i varietat d’instruments que atresoren aquests llocs. Temples parroquials antics i humils serven des de cadiretes de factura anònima, reconstruccions ideals després de la guerra, i adaptacions d’instruments alemanys, portats a Catalunya i restaurats. Tots diferents, i dotats de sonoritats úniques.

Hem pogut entendre –profans com som– que la magnificència dels tubs, allò que es pot veure, no és el més important; l’instrument de dins és principalment el que li dona la sonoritat. Hem escoltat orgues d’aparença humil, amb un so extraordinari, i d’una potència que cap més instrument pot oferir.

A Girona s’ha fet vella la polèmica sobre la conveniència de retirar l’orgue del mig de la nau central de la Catedral de Santa Maria –la més ampla de la cristiandat– i situar-lo en un altar lateral, fet que suposaria guanyar una gran visió del temple, sense obstacles. És una qüestió que va fer córrer molta tinta en el passat, i que en alguns moments feia la impressió que es portaria a terme, assenyalant llocs on es podria encabir... Però ara, amb un capítol catedralici reduït i envellit, no sembla probable que s’escometi aquesta empresa. S’hauria de promoure una reacció ciutadana, amb aportacions i subvencions, perquè és un tema que depassa el culte i el clero; és una qüestió de ciutat, tot i ser conscients de comptar d’entrada amb l’oposició de molts historiadors, musicòlegs, capellans i –segurament– l’organista titular. Ser conservador és el més còmode!