M’indigno

M’indigna que hi hagi, en la meva societat, morts de calor; quina vergonya per a tothom! M’indigna que hi hagi tants nens morts al Iemen. M’indigna que els racistes hagin trobat com a argument la següent falòrnia: és que si els acollim es produeix l’efecte crida... Racistes!

Hi ha més motius per indignar-se, és clar. Un d’ells és l’avortament (parlo de l’Argentina, però parlo també de mig món): mireu, senyors controladors, si prohibiu l’avortament o si el permeteu, el nombre d’avortaments és igual. Hipòcrites. Ja no es tracta sols de “Nosaltres parim, nosaltres decidim”, que és una veritat com una casa de pagès, sinó que hauríeu de pensar el futur d’una criatura no desitjada, o què fer amb una nena de dotze anys que queda embarassada.

Un altre exemple d’hipocresia són els manters. És cert: fan una feina il·legal. És cert: són en mans de màfies falsificadores. Però si demà els prohibiu tindreu centenars de delinqüents, perquè, no hi ha dubte, la gent ha de menjar. M’indigna la quantitat de morts ofegats al Mare Nostrum, perquè ens hem transformat en salvatges. Els peixos del Mediterrani, tots ells, s’alimenten de cadàvers humans, i nosaltres, quan mengem peix, practiquem una forma d’antropofàgia.

M’indigna que la justícia espanyola tingui rasers tan diferents: contra Catalunya, tot s’hi val. Però als apallissadors que van causar quasi un miler de ferits se’ls condecora i els afalaguen. I l’atemptat terrorista rep la indiferència policial i d’Interior més flagrant. Total atacaven catalans. A por ellos, home, a por ellos!

Mentrestant el rei de les Espanyes no ha dit ni un mot sobre el seu desafortunat discurs del 3-O, ni ha retirat ni una coma. El resultat? Que ja no ens recuperaran mai.

No vull acabar aquest article sense un record emocionant per Iago Pericot, ple d’imaginació i de talent i que tant va renovar l’escena catalana, i que ens ha deixat. Persones com ell, o com Ricard Salvat, són als orígens del bon teatre català. De debò.