Quanta, quanta cuina!

Arreu i pertot, programes de cuina. Els fogons, convertits en el punt de trobada d’una nova desfilada de models, femenins i masculins. Cuineres i cuiners de totes les edats. Obligats, a més, a treballar (¿?), “amb la pressa dels nàufrags”. Tot plegat, put a enyorança d’una de les marques del nostre país de països: la dramàtica memòria de la fam, tan ben estudiada per Pere Ysàs i Carme Molinero, en un llibre que mai no deixaré de tenir a la capçalera del llit, com a recordatori d’una època viscuda: Patria, justicia y pan. Fa temps que he mirat d’escriure papers sobre la memòria de la fam, al nostre país, que convertia la figura de Carpanta en tot un referent. I “tinc gana!”, tot un crit de guerra. Com que els projectes de futur recolzen en l’amnèsia col·lectiva, la multiplicació de programes televisius sobre això de la cuina tracten d’esborrar aquesta síndrome mitjançant l’exaltació tan tronada de l’art del ben cuinar... fins i tot per part de famosos, ai!, i de criatures (ara sí: ben peixades). Prefereixo tornar tothora als meus models: Glòria Baliu, Mariona Quadrada, Josep Lladonosa, l’enyorat Llorenç Torrado, Miquel Sen, la gent del Senyor Parellada, o la Carme Ruscalleda. Dels mediàtics, salvo l’Arguiñano dels primers anys: vaig coincidir amb ell en un acte al barri barceloní del Clot en una festa a l’entorn de la cuina de colors, crec recordar que sota el signe de SOS Racisme.

Quan els poders ens volen fer passar per un país que funciona-d’acord-amb-les-consignes-del-banc-mundial, ¿no ensenyem el llautó de la nostra indigència multiplicant els anuncis de creuers, una nova fórmula de presó sense fiança, en el mar dels que fugen de la fam, i del nou esport de la cuina aparentment casolana?