Hispanitat a plaça Catalunya

Alguns no es van cansar de demanar que no s’instrumentalitzés políticament l’homenatge a les víctimes dels atemptats de l’estiu passat. De fet, en van fer una narrativa idònia per tenir espais en els telenotícies i titulars de premsa amiga durant bona part del poc prolífic mes d’agost. Però, mentre les organitzacions sobiranistes, coherents amb el seu tarannà republicà, decidien fer un homenatge paral·lel a Lledoners, aquells qui demanaven no polititzar l’acte omplien de banderes espanyoles la plaça de Catalunya el 17-A.

Banderes espanyoles, sí. La constitucional, la que els jutges no prohibeixen. Però també la bandera que des de fa temps tampoc no representa gairebé el 50% de la població del Principat. I no els representa per una qüestió tan important com és la percepció que tenen dels valors que s’hi associen: les porres del primer d’octubre, la impossibilitat de fer-se icona d’un país plurinacional. La bandera pot ser constitucional, però la intervenció del rei el dia 3 d’octubre a la nit va posar la institució que representa només d’una part, incapaç de poder representar la concòrdia que alguns li volen atribuir.

Embolcallats amb la bandera alguns van dedicar-se a convertir el 17-A en un Dia de la Hispanitat qualsevol. Van sortir a legitimar una institució que està més que qüestionada. La premsa amiga ha deixat de ser-ne defensora a ultrança. La premsa de l’Espanya republicana s’ha afanyat a posar en evidència les seves múltiples cares: la que saluda les víctimes contra la que es dedica a fer d’intermediària entre la indústria de l’armament espanyola i un país tan poc democràtic com l’Aràbia Saudita.

Però novament Catalunya –la comunitat que no va saber defensar el 27-O– es va convertir en l’escenari idoni per revitalitzar la Corona. La Catalunya que va tenir virrei després de molts anys d’autonomia va tornar a ser l’entorn ideal per a una exaltació patriòtica com cap altra a costa del patiment de les víctimes. Perquè, si bé l’acte que va dirigir Gemma Nierga va ser sobri, emotiu i neutre, l’escenografia que el va embolcallar, no. Perquè el context també juga en la creació de la narrativa, de les fotografies de l’acte, que al final és el que queda: el que surt a les portades o a l’inici dels informatius. La plaça Catalunya tapada de rojigualdas és el que converteix l’acte institucional en un plebiscit a favor de la monarquia i l’Espanya monocolor. Per molt que les lectures es facin en diverses llengües, per molt que la pàtina multicultural que hi van voler impregnar els organitzadors sigui més que lloable.

Novament es va poder comprovar que avui hi ha dues realitats impossibles de reconciliar. Hi ha una Espanya inequívocament monocolor, abrandada, que li és impossible d’entendre que una part majoritària de Catalunya vulgui decidir lliurement el seu futur, i, sobretot, que justifica empresonaments, utilitzacions expansives del Codi Penal per solucionar problemes de caire polític. Igualment, hem vist que bona part de l’independentisme ha deixat clar que no està disposat a capitular davant cap possible negociació que no impliqui un alliberament dels consellers, la presidenta Forcadell i els líders de les entitats sobiranistes.

Si algú es planteja racionalment intentar desactivar la tensió, desescalar, en cap cas ho pot fer si una de les parts del conflicte té la percepció de tenir els drets polítics i llibertats coartats. I, malgrat que des del meu punt de vista aquesta percepció està basada en una trista realitat, també és cert que en primer terme és la percepció que hi ha poc marge de maniobra per sentir-se nacionalment catalans la que ens fa estar incòmodes en aquesta Espanya que es diu democràtica.

Era impossible no polititzar el 17-A. La no politització era un altre eufemisme dels socis del 155 per justificar que només hi hagués banderes espanyoles a la plaça. Era una nova manera de guanyar el relat davant de la premsa que els fa d’altaveu. La decisió de fer un acte paral·lel a Lledoners va ser encertat, igualment com no plantar ningú a Barcelona per part del govern català en pro del patiment de les víctimes. Però farcir d’estelades els entorns de la presó va ser la millor manera de demostrar que Catalunya no viu en una normalitat política ni de transformar en normalitat allò que no ho és: pagar amb les arques públiques una Corona que està en entredit, tenir la Generalitat escapçada i sentir alguns abanderats constitucionalistes legitimant l’increment de l’agressivitat amb els seus discursos sobre la neutralitat de l’espai públic. Barcelona i Madrid s’hauran d’asseure, és necessari per governar, però quan els punts de partida conflueixin. De moment encara no ho fan.