Ratafia

Aquest estiu la ratafia ha estat la protagonista de moltes taules, en dinars i sopars o en trobades d’entre hores. Ho escric per pròpia constatació. Beguda de vocació popular, fins humil, el gest del president Quim Torra en la visita al president de les Espanyes ha donat a aquest espirituós l’aura de beguda nacional i, com diu un bon amic, no pot faltar a cap llar catalana. Benvingut, doncs, el renaixement de la ratafia.

A l’entorn del licor s’ha obert un nou debat, fruit de la predisposició catalana a les grans discussions a taula. I com sia que existeixen tantes fassines com comarques, a més dels molts destil·ladors particulars, la discussió és força plural: quina és la millor ratafia? Un tema candent, amb opinions diverses.

Els darrers mesos he provat diverses ratafies, fins he assistit a un apassionat tast de qualitat, i encara he assistit a un enterrament on, després de l’acomiadament, familiars i amics hem brindar amb la popular beguda. Tinc la meva opinió sobre les bones i les millors (que no diré públicament), però, segur, la ratafia ja forma part del debat de país i la república.

Dins un projecte comú, hi ha gustos per a tothom i seria un error unificar els diversos matisos de la realitat, malgrat hi hagi un acord comú en les característiques generals del producte. Potser per això no entenc gaire gens que l’ANC promogui unes primàries unitàries per a les pròximes municipals, una acció que no es pot fer al marge dels partits, ja no dic contra determinats partits (com sembla deduir-se d’unes afirmacions sobre Ada Colau). Com en la ratafia, en la política també cal degustar matisos i paladars dins un projecte comú. I quan parlo de ratafia no només parlo del licor.