L’efecte de la sangria

Portopetro és una cala i un petit port de Santanyí, a Mallorca. Hi té casa –la hi tenia– en Toni, el meu cunyat, mort fa pocs mesos. La meva germana m’hi porta. És una caseta de pescadors arcaica, confortable i fresca: el ventet que hi circula infla les cortines. Fa prop de quaranta anys, que és l’última vegada que hi vaig ser, sorties de la casa, travessaves el carrer i ja eres a una minúscula platja de picons, on en Toni lligava una petita barca. Ara el port s’ha engrandit i no hi ha ni platja ni picons. En Toni se n’havia lamentat. Portopetro i la casa havien estat el paradís de la seva infantesa però, com diu el tòpic recalcitrant, els únics paradisos són els perduts, i més quan intervenen els plans urbanístics. Per un camí llarg ple de cases arribem a una cala amb platja. Em banyo en l’aigua transparent. Un grup de senyors espanyols parlen del Valle de los Caídos i de què se n’ha de fer, de la mòmia de Franco. En fujo braços ajudeu-me. Un grup d’alemanys parlen de coses que no entenc. Per aquí hi ha la casa que es va construir Jorn Utzon, l’arquitecte danès autor del teatre de l’òpera que surt a totes les fotografies de Sydney. Per viure es va limitar a les línies elementals. Dinem a la casa. Una suculenta paella cuinada pel bar del costat. La germana ha dut unes panades, una pasta farcida de carn i pèsols típica de Mallorca. En Toni deia que no trobava en cap panada el gust i la textura de les que elaborava la seva padrina. La padrina, que era d’aquests rodals, fa molts anys que és morta. En Toni ja no podrà instruir ningú en aquells sabors.

A la tarda m’assec a les cadires exteriors del bar d’on ha sortit la paella. Demano un cafè amb gel, i haig de traduir gel al castellà perquè la cambrera no m’entén. La majoria de taxistes i cambrers de Mallorca només tenen memoritzada l’expressió “moltes gràcies”. La diuen si hi ha propina.

Al costat s’asseuen dos homes i una dona. No estableixo la relació entre tots tres. Un dels homes és molt jove i ella no pot ser ni la seva mare ni la dona de l’altre. Arriben com enfadats. Demanen sangria. Són alemanys i la cambrera els entén a la primera. Al primer glop, les galtes del jove, que són molt blanques, s’encenen. Quan s’han acabat la sangria sembla que estan d’acord en tot. Si els separava un conflicte familiar, han fet les paus. Si era polític, la Merkel pot haver sortit enfortida. O no. Ara afegim-hi tots els alemanys que es belluguen per l’illa. Com que les oscil·lacions de l’humor ho són tot, el futur d’Europa es decideix a Mallorca a l’estiu, davant una gerra de sangria. En una altra taula seu un grup de mallorquins de Portopetro mateix, tots homes. Beuen cervesa i conyac. Parlen del peix que un ha pescat, del Valle de los Caídos i de la mòmia de Franco...