Tardor freda

Tothom coincideix a dir que tindrem una tardor calenta. Abans l’expressió es reservava als conflictes laborals vistos en perspectiva: malestar a les fàbriques, vagues parcials o totals... Aquest any la tardor es presenta calenta a Catalunya pel procés independentista irresolt, pels preparatius dels judicis als polítics empresonats... Pels aniversaris: un any dels fets parlamentaris del 6 i 7 de setembre, del referèndum severament atonyinat del primer d’octubre, de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, d’una primera declaració d’independència ajornada al cap de vuit segons, d’una segona sense efectes tangibles, origen dels empresonaments i les fugides a l’exili del president Puigdemont i alguns consellers... Aviat de tot farà un any cada dia. Abans hi haurà l’Onze de Setembre, que unirà tots els malestars i reivindicacions. Cal comptar que els més contraris a tots aquests fets també contribuiran a l’escalfament. Ja ho fan, amb arrencades de llaços grocs, amb crides a l’acció poc pacífica, amb decisions judicials imparables...

Davant aquest panorama em surt expressar que a mi no em ve gens de gust una tardor calenta. De seguida algú em replica, literalment: “doncs a mi no em ve gens de gust quedar-me dins un estat intolerant, franquista i quebrat”. Home, dit així... Però, una tardor calenta, garanteix alliberar-se d’aquest estat? La tardor passada va ser escaldada a més no poder i els resultats han estat més aviat catastròfics. Commemorarem l’aplicació de l’article 155? La diària usurpació de poder i funcions? El patir de cada matí quan ens llevàvem i tot eren males notícies? Encara n’hi ha, tots els matins del món.

I si assagéssim una tardor freda? Vull dir sense precipitacions, improvisacions i errors, també demogràfics, com els que vam cometre. I calculant, ara sí, amb quin estat fotíssim ens trobem, fortíssim com tots els estats. “Intolerant, franquista i quebrat”? Amb més motiu perillós i hostil. I que compta amb el suport natural de tots els estats del món, com vam comprovar el primer d’octubre i en les successives declaracions “republicanes”. El govern espanyol no és el mateix que el de fa un any. Ho celebrarem? Uns diuen que és idèntic, que no ha canviat res. ¿Que no érem devots d’Heràclit?: “Tot flueix, tot canvia, no ens banyem mai en el mateix riu.” Sembla que en aquest cas siguem més seguidors del paralitzant Parmènides: “Tot és i res no s’altera.” La nostra estratègia també ha de canviar per aconseguir l’objectiu. De moment, obrint el Parlament, on es discuteixen i ordenen les idees, i no al carrer davant el primer micròfon escalfat. Ja ens el van tancar amb el 155. Abans que una tardor calenta reproductora de l’anterior, el riu.