Guerra escrita

Avui dia, per sort, part de les bata­lles ideològiques es lliu­ren a l’arena mediàtica, on ja no s’hi per­den vides. A tot esti­rar, hom hi pot dei­xar els ner­vis, la paciència, les for­mes i algun cop el sen­tit del ridícul. No és cap nove­tat la feblesa del sobi­ra­nisme als mit­jans d’àmbit esta­tal, siguin públics o pri­vats, i aquests dies s’està com­pro­vant amb cru­esa arran del més que dubtós epi­sodi dels llaços grocs al parc de la Ciu­ta­de­lla.

A inter­net s’hi pot fer més feina. però cos­ten d’apa­mar les for­ces pròpies i les del con­trin­cant, perquè els time­li­nes de Twit­ter ens els fem a mida i s’ha de tenir molta flegma i un fetge de titani per endin­sar-se sense xarxa en els abis­mes del dis­curs de l’uni­o­nisme ranci. Alerta, que també fa una mica de basarda lle­gir alguns sobi­ra­nis­tes amb vocació d’almogàvers amb ganes de brega, que espe­rem que mai no tras­pas­sin els límits d’un teclat fat­xenda.

Diuen els estra­tegs bèl·lics que a l’adver­sari se l’ha d’afron­tar en els seus punts febles i, en canvi, evi­tar-lo tant com es pugui als ter­renys on és fort. La bata­lla a la premsa uni­o­nista està més que per­duda i allà l’inde­pen­den­tisme no hi con­ven­cerà ningú, perquè s’hi tor­tura la rea­li­tat fins a aco­blar-la als pre­ju­di­cis dels que ja estan con­vençuts d’antuvi. Però encara hi ha àmbits lliu­res, de moment, on con­ti­nuar denun­ci­ant-hi les cana­lla­des, amb l’espe­rança que els que encara no tenen clar el que passa ho aca­bin sabent.