Ser bo

Ser bo, avui, no es pot pas dir que ens agrada que ens ho diguin. Abans agra­dava més. Avui no, perquè avui sen­tim algú que ens diu que som bons i de seguida pen­sem que ens enreda. Segu­ra­ment no posa­rem la mà a la car­tera, però sí que pen­sa­rem que s’està posant per sobre nos­tre i que es veu més intel·ligent, pre­pa­rat, astut i, sobre­tot, més just, unes qua­li­tats que avui sí que es valo­ren. Sí: amb qui ens diu que som bons tenim la mateixa sen­sació que amb molts polítics, pro­fes­sors i arti­cu­lis­tes. En resum: amb els intel·lec­tu­als perquè què és un intel·lec­tual si no algú que vol demos­trar que té més llums que nosal­tres? No ho diuen perquè no sem­bla­ria gens democràtic, però es veuen com els cape­llans d’abans, que ho sabien tot tant, que ja tor­na­ven quan nosal­tres tot just hi anàvem. Doncs bé: aquesta set­mana els mit­jans de comu­ni­cació ens han par­lat de dos homes bons. I tots dos, és clar, havien mort perquè, quan mors, la cosa can­via. Si s’ha estat un intel·lec­tual de debò com era Josep Fon­tana no ho diuen, que no és qüestió de des­pres­ti­giar-lo. Però si s’era com aquell pobre assal­tant musulmà gai de la comis­sa­ria dels mos­sos de Cor­nellà o com el sena­dor repu­blicà John McCain, no hi ha aquests pro­ble­mes. De l’assal­tant, però, només ho ha dit la seva exdona. Que el bon home va amenaçar amb un gani­vet una mossa! De McCain, ho han dit tots els que són anti-Trump. Tots han opi­nat que era més ínte­gre, més valent, més just i, sobre­tot, més bo que no aquell mons­tre que mana avui als Estats Units. Entre­tant, tots els qui encara som vius aquesta set­mana hem après que tenim no sabem quant de temps per mirar d’arri­bar a ser alguna altra cosa.