Unitat i acció per avançar

L’abús constant de l’Estat espanyol i els seus esbirros (forces regulars, falangistes de carrer, retorciments jurídics, etc.) ens mostra que ens trobem en una ocupació. Des del punt de vista estrictament polític té lloc quan un estat, mitjançant les seves estructures coercitives, ofega l’expressió de la voluntat popular d’una nació. En el nostre cas, fins i tot és perseguit el dret de protesta davant la repressió (persecució malaltissa del groc), l’expressió de la idea independentista (prohibint símbols), l’elecció lliure de representants, etc.

L’objectiu últim de l’ocupació és el benefici que l’Estat extreu de la nostra espoliació econòmica. Una relació que no ve del respecte a res ni a ningú sinó de l’interès parasitari més elemental. D’aquí el gran consens entre les elits dominants espanyoles i els seus encegats servidors, per practicar les formes de dominació més abusives.

Quatre simplificacions i mitja. Dins els tres àmbits electorals en què es presenta avui l’independentisme hi ha algun sector que no afronta de cara la realitat.

El sector que en podem dir “màgic”, per exemple, tendeix a situar les esperances en unes “jugades mestres” que per acumulació portarien al nostre alliberament. Totes les jugades possibles són bones però per a la resolució global cal alguna cosa més.

El sector “minimalista”, d’altra banda, confia en el simple fet de “desescalar el conflicte” que ja portaria a l’alliberament col·lectiu. Però, la reculada davant un adversari que es mou dins una lògica militar, no fa altra cosa que reforçar les ànsies repressives perquè demostra que la repressió és útil.

El sector “desobeista” finalment basa en la sola acció passiva de desobeir totes les seves esperances, quan és sabut que es tracta d’un terreny favorable a l’acció judicial més elemental i que, per ella sola, no és cap solució global (una altra cosa són les desobediències importants i ben calculades).

Aquesta mena de simplificacions es veuen reforçades sovint per suposats “assessors” que venen a dir que no podem fer res si no som més colla. L’anàlisi simplement quantitativa en situacions de forta opressió és un error gruixut d’anàlisi. Quan hi ha coacció i amenaça, allò que dona la idea de la possibilitat de canvi és el grau d’organització i l’hegemonia política al voltant de la força que té una proposta (com la República catalana dels drets socials) que apareix com a positiva als ulls de la població. Només sense amenaces i amb garanties, una opinió col·lectiva es pot considerar significativa democràticament.

L’altra mitja simplificació és la d’algunes organitzacions cíviques que demanen una unitat electoral “absoluta”, quan no és cap solució vàlida perquè la unitat estratègica necessària (en l’acció) va més enllà de les eleccions. Fer aliances guanyadores segons els municipis sembla molt més productiu.

Combatre l’ocupació. Ens hem de mobilitzar de manera unitària –i aquest 11 de Setembre més que mai–; hem de guanyar representants arreu del territori; i hem de cercar el suport internacional. Però només la lluita contra l’ocupació (amb la denúncia i rebuig dels representants i agents del règim monàrquic espanyol, dels monopolis de dominació econòmica, etc.) ens farà realment lliures.

Una forma d’aturar l’ocupació, des de l’arrel, és afrontar col·lectivament totes les agressions contra els nostres drets democràtics (d’expressió, de representació, jurídics, etc.) com a veritables “crims contra el Poble Català”, que hauran de ser jutjats convenientment per la República catalana. Una altra raó de pes, doncs, per fer-la efectiva ben aviat.

Per això és estimulant saber que hi ha equips d’advocats i entitats antirepressives que ja estan classificant, estudiant i denunciant tots aquests casos sota criteris estrictes de justícia equitativa. Als qui abusen impunement els hem de fer veure que cap abús serà sense conseqüències: ara. I també dins la República que no ha de trigar, si sabem combatre l’ocupació i els monopolis que sostenen el règim monàrquic espanyol.