Per molts anys!

Els qui tenim la sort de dir-nos Joan, Josep o altres noms d’ases d’aquells que hi havia a totes les cases, assistim feliços a la recuperació d’un antic costum: felicitar-nos el sant. Ja m’imagino, és clar, que els Yael, els Ethan, els Aaron, les Arida o les Basmat (que també són testamentaris) ho tenen més difícil i que només reben el compliment de quatre consanguinis. Què hi vols fer, haver-te dit Ramon com jo, que es fàcil de recordar perquè rima amb tots els castellanismes barroers d’ús comú... Felicitar el sant semblava una pràctica condemnada. En un país que veu islamòfobs per tot arreu i que tan alegrament s’apunta a l’antisemitisme, la cultura cristiana ha quedat relegada a la indiferència o a la brometa fàcil. Ja són tropa els qui s’han après la fórmula Aïd mabrouk per complimentar l’amic musulmà que surt mudat al carrer l’últim dia del ramadà, però que no et deixarien anar un bon Nadal ni que els cremessis la planta dels peus amb un ciri. I, és clar, això de felicitar el sant, uix... Doncs va, porta aquest braç i agafem-nos. No passaran. Per molts anys, Zacaries! Per molts anys, Eva! Per molts anys, Eugeni! Sé que avui és el vostre sant perquè Salvador Garcia-Arbós, reconegut estudiós polifacètic, publica a les xarxes el santoral del dia, sovint acompanyat de la fórmula llatina ad multos annos, que és d’on arrenca l’expressió. Una expressió que denota desig de pervivència i de continuïtat d’algun fet remarcable que ens beneficia. O sigui, que per molts anys pugueu celebrar-ho... Això sí, segur que ja teniu algú demanant-vos: –“Ah, que fas anys?” Enric Gomà, autor d’un llibre deliciós que es titula Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar, denuncia que el català està sotmès a la desídia de molts parlants però també a la ultracorrecció dels qui filen massa prim. Què dius, que estàs dret? Noooo! Digues que estàs dempeus o quedaràs com un pagès. Que aquest article et sembla una nosa? Noooo! Digues que és un destorb. Per molts anys, em desitges? Noooo! Felicitats, home, desitja’m felicitats, que avui no és pas el meu aniversari... I així, impedida per la pedanteria, els castellanismes i un buf d’anticlericalisme, la fórmula natural de tota la vida per felicitar el sant sembla que ja només serveixi per bufar espelmes. Escolta, quan és el sant de la llengua catalana? Podríem desitjar-li un clamorós (i pietós) per molts anys, que prou falta que li fa, pobreta...