Diada d’optimisme

Estem a molt pocs dies d’una nova Diada i detecto, en alguns cer­cles, un cert can­sa­ment davant el fet que tor­na­rem a ser cen­te­nars de milers al car­rer i, de nou, “no pas­sarà res”. És nor­mal que hi hagi aquesta sen­sació en part de l’inde­pen­den­tisme, sen­sació, dei­xeu-me que m’arris­qui, que anirà des­a­pa­rei­xent amb les hores per ser, dimarts, a on s’ha de ser. Deia que és nor­mal, ja que, com és evi­dent, les coses no s’han fet prou bé en el pas­sat recent. Ara, però, no toca enge­gar-ho tot a dida, sinó cer­car fórmu­les per acon­se­guir el propòsit d’una altra manera. I això, és clar, pro­voca fricció i aquesta fricció pro­voca desànim entre els inde­pen­den­tis­tes perquè –obvi– és té la sen­sació que units arri­ba­rem més lluny. La rea­li­tat és que aquesta aven­tura no té lli­bre d’ins­truc­ci­ons i, per tant, per a algu­nes coses és millor la uni­tat i per a altres, vist que l’objec­tiu final aglu­tina aspec­tes polítics tan diver­sos, és millor que cadascú es jugui les gar­ro­fes. El can­sa­ment, el desànim, però, no tenen raó de ser. Estem davant d’un repte gegantí que pot durar anys. Qui diu que no hem posat la pri­mera pedra i que haurà de ser la pro­pera gene­ració qui acabi l’obra? Una obra, a més, que es du a terme enmig d’una tem­pesta mediàtica uni­o­nista com mai s’havia vis­cut al nos­tre país.

Al final de l’acte de la Diada de l’any pas­sat van par­lar Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart (i Neus Llo­ve­ras, que també està impu­tada per l’1-O). Tots dos són a la presó acu­sats d’uns delic­tes que no han comès. Uns dies després i en un exer­cici de deso­bediència, sí, vam votar. I el govern que ho va fer pos­si­ble és a la presó o a l’exili. Per a l’objec­tiu final, per a la pro­jecció inter­na­ci­o­nal, pels pre­sos, els exi­li­ats i, no ho obli­dem, la resta de repre­sa­li­ats, cal que aquesta Diada torni a ser mul­ti­tu­dinària, i pacífica. Com sem­pre, vaja. I sí, sí que ser­veix. A la llarga, ser­veix. No val el can­sa­ment. I si no, pen­seu en la gent de, per posar només dos exem­ples, Ter­rassa o la plaça Enri­queta Galli­nat que es tro­ben cada dia, sí, cada dia!, per recla­mar la lli­ber­tat dels pre­sos i el retorn dels exi­li­ats. Ells estan can­sats? Jo tam­poc.