Cuina i literatura

Avui, 9 de setembre, al vespre, quan aparegui al cel la primera estrella, començarà l’any nou jueu, que serà el 5779. És el dia que els jueus commemoren la culminació de la creació de l’univers, i l’acceptació de la sobirania de Déu sobre el món. Tinc una família amiga prop de Jerusalem que, com cada any, em feliciten l’any nou i me n’expliquen algunes celebracions. Ara m’han enviat una petita llista de cuinats que es fan per any nou, i en destaco la senzillesa dels enunciats, l’absència de tota literatura i dels grans circumloquis que s’exhibeixen, per exemple, en alguns restaurants de per aquí. El plat estrella que cuinaran a casa de la família amiga és un variat de verdures farcides en la seva pròpia polpa picada, sense carn ni res: albergínies, carbassons, cebes i carxofes. I tant a casa com als restaurants, en diuen, simplement, verdures farcides.

Constato fa temps que en alguns establiments del país, a l’inrevés de la senzillesa explicativa de la cuina jueva, s’hi llegeix una espessa, inextricable i carrinclona literatura gastronòmica, d’origen al país veí de dalt, és clar. A les cartes els plats s’hi magnifiquen amb paraules inflades i enunciats versallescos, bé que sovint, a l’hora de la veritat, resulta un brunyol de vent, amb molt més vent que brunyol. El filòsof Henri Bergson (francès, precisament) afirma que la influència del llenguatge sobre la sensació és molt més profunda del que pot semblar. No només ens podem suggestionar amb el llenguatge, sinó que sovint ens hi deixem enganyar. Quan presenten a taula un plat de prestigi reconegut, el seu nom i el seu èxit s’interposen entre la nostra sensació i la nostra consciència, i ens fan creure que ens ha d’agradar per força o quasi. En canvi, amb un mínim esforç d’atenció potser es demostraria que allò no val res, o molt poca cosa. Consti que no estic contra la investigació ni contra la literatura culinària diàfana i entenedora, però sí a favor de la tradició, de la història i de la saviesa popular. És que de vegades penso si tot plegat no pot arribar a resultar allò que explica el poeta llatí del primer segle Juvenal (Sàtira IV): l’emperador romà Domicià convocà un gran i extraordinari consell de ministres expressament per deliberar sobre la millor forma de cuinar un llobarret insignificant que ell mateix havia pescat a l’Adriàtic. Al final el van fer a la brasa.