Deute i creixement

El deto­nant de la recessió va ser la crisi finan­cera. Els governs es van veure obli­gats a res­ca­tar les ins­ti­tu­ci­ons finan­ce­res per evi­tar que la recessió fos encara més llarga i més pro­funda. Però el cost d’aquests res­cats, essent gran, un 3% del PIB per terme mitjà, no ha estat el cost més ele­vat de la crisi. El cost més ele­vat ha estat pro­vo­cat per la recessió econòmica poste­rior. Els llocs de tre­ball que es van des­truir i que encara no s’han recu­pe­rat del tot i el des­cens del nivell de vida a molt països.

Després de la crisi finan­cera del 2008 i de la Gran Recessió del 2009, els objec­tius pri­o­ri­ta­ris de la política econòmica van ser l’esta­bi­lit­zació del sis­tema finan­cer i la recu­pe­ració de la demanda, espe­ci­al­ment el con­sum de les famílies i la inversió empre­sa­rial. Per acon­se­guir-ho es van por­tar a terme polítiques monetàries no con­ven­ci­o­nals, abai­xant els tipus d’interès ofi­ci­als fins a zero i amb injec­ci­ons de liqui­di­tat per incen­ti­var el flux de crèdit i l’acti­vi­tat econòmica. S’ha introduït una nova i més estricta regu­lació finan­cera. Els governs van apor­tar diners als bancs per evi­tar-ne la fallida. Amb això es va acon­se­guir evi­tar un col·lapse econòmic com la Gran Depressió dels anys trenta i es va acon­se­guir una certa recu­pe­ració econòmica. Però la recu­pe­ració ha estat dèbil.

Les polítiques econòmiques s’han basat a reduir el volum de dèficit públic i en refor­mes estruc­tu­rals sovint basa­des en la fle­xi­bi­lit­zació del mer­cat de tre­ball. D’alguna manera, s’han fet ser­vir les recep­tes que es con­si­de­ra­ven vàlides ja abans de la crisi. A diferència de després de la Gran Depressió dels anys trenta i de després de la crisi econòmica del anys setanta, no hi ha hagut una reflexió seri­osa sobre el paper que han jugat els mer­cats i els governs en la gene­ració de la crisi. No sem­bla haver-hi una pre­o­cu­pació per la mida des­me­su­rada del sis­tema finan­cer i no hi ha gaire pre­o­cu­pació sobre la pos­si­bi­li­tat d’una altra crisi finan­cera en el futur. Els nivells de deute total, agre­gant el deute pri­vat i el del sec­tor públic, estan en màxims històrics.

No es posa en qüestió un dels fac­tors clau que expli­quen la dar­rera crisi: la dependència del crei­xe­ment econòmic basat en l’endeu­ta­ment. L’endeu­ta­ment total segueix sent molt simi­lar al que exis­tia abans de la crisi. Als països on s’ha reduït l’endeu­ta­ment pri­vat, com és el cas dels del sud d’Europa, això s’ha com­pen­sat amb un aug­ment de l’endeu­ta­ment del sec­tor públic. Als països desen­vo­lu­pats el deute està, des de l’any 2008, en un nivell equi­va­lent al 380% del PIB.

Aquest fort endeu­ta­ment és el que està fre­nant la recu­pe­ració. Frena el con­sum de les famílies, la inversió de las empre­ses i la des­pesa que poden por­tar a terme els governs. I la debi­li­tat de la recu­pe­ració econòmica està aug­men­tant l’atrac­tiu polític d’opci­ons que fugen de la democràcia libe­ral. Ho veiem als Estats Units i a Lla­ti­noamèrica, a l’Europa de l’Est i a la medi­terrània. La solució al pro­blema del crei­xe­ment econòmic dèbil és impor­tant per a l’eco­no­mia però també per al futur del nos­tre sis­tema polític i del nos­tre model de soci­e­tat.

L’expli­cació per aquesta inèrcia, per aquesta difi­cul­tat de solu­ci­o­nar un pro­blema clau, és el poder que tenen els interes­sos cre­ats. Sovint, dar­rere la façana de l’eco­no­mia de mer­cat s’hi amaga una eco­no­mia extrac­tiva, que es pro­te­geix ella mateixa cap­tant les clas­ses polítiques per fre­nar deter­mi­nats can­vis i refor­mes.

Hi ha una diver­si­tat de mesu­res que es podrien emprar per avançar en la bona direcció, reduir l’endeu­ta­ment, millo­rar la dis­tri­bució de la riquesa i pro­moure un crei­xe­ment més sòlid. Hi ha qui reclama un requi­sit de capi­tal més alt per als bancs o pas­sar d’un finançament basat en el crèdit a un altre basat en l’emissió d’actius. Hi ha pro­pos­tes per can­viar radi­cal­ment la funció dels bancs cen­trals en l’eco­no­mia.

Gai­rebé tot­hom accepta que cal­dria evi­tar que els impos­tos que paguen les ren­des del capi­tal fos­sin cada vegada més petits i que cal­dria tor­nar a imple­men­tar polítiques anti­mo­no­poli que pro­te­gis­sin millor la com­petència. Hi ha pro­pos­tes per acon­se­guir que els guanys del comerç inter­na­ci­o­nal i de la glo­ba­lit­zació arri­bin a una part més gran de la població.

Les pro­pos­tes són vari­a­des i algu­nes, con­tro­ver­ti­des, perquè impli­ca­rien grans can­vis ins­ti­tu­ci­o­nals. Però cal­dria obrir un debat seriós res­pecte a les pos­si­bles mesu­res per reduir la dependència del crei­xe­ment basat en l’endeu­ta­ment i no limi­tar-nos a repro­duir un esquema molt simi­lar al que ens va dur a la dar­rera crisi. Malau­ra­da­ment el debat pràcti­ca­ment no exis­teix. Els interes­sos cre­ats són forts.