Canvis generacionals

Dar­re­ra­ment s’ha atribuït part del con­flicte del Lliure a la neces­si­tat d’un canvi gene­ra­ci­o­nal. Hi ha una gene­ració, amb consciència de ser-ho, que demana pas. No és res nou, ni tam­poc cir­cums­crit a l’àmbit tea­tral. Llei de vida. Però cal mati­sar-ho. En el món pro­fes­si­o­nal no és bo voler ser el califa per ocu­par el lloc del califa. Totes les estruc­tu­res neces­si­ten l’experiència de la vete­ra­nia i l’empenta de la joven­tut i també l’equi­li­bri entre la gosa­dia i el conei­xe­ment de la madu­resa. El model de relleu gene­ra­ci­o­nal sense més ni més no fun­ci­ona perquè ens obli­dem que cada tres gene­ra­ci­ons –o a vega­des cada dos– en des­a­pa­reix una que ni tan sol ha tin­gut dret a ser ano­me­nada. Com si no hagués exis­tit mai. Cal­dria un replan­te­ja­ment del que repre­senta la reno­vació.