Desig a la Diagonal

Tennessee Williams va deixar escrit que els funerals són bonics, especialment si es comparen amb la mort. I és que el poder del ritual en societats llibresques i fetes de gestos i voluntats com la nostra és fonamental. Salvant totes les distàncies, la frase serviria per explicar als enfadosos que pregunten per enèsima vegada per què avui celebrem una derrota. Doncs perquè un poble dolgut necessita autorescatar-se amb la comunió col·lectiva, sovint fins i tot amb un excés coreogràfic que no tothom segueix, però al qual, des de la disciplina o des de l’austeritat, s’acaba apuntant el gros de la ciutadania.

Enguany sembla que vindran a la gran convocatòria nacional persones d’altres territoris de l’Estat, al costat dels catalans de fora de la capital que hi peregrinen amb una obstinació admirable cada Onze de Setembre. I això ens porta a un altre pensament mític del gran Tennessee, i és que hauríem de confiar més en la bondat dels estranys, perquè aquesta Diada un dels motius de la marxa és denunciar arreu el que ha passat i encara patim aquí: una justícia dubtosa, per no posar-hi un altre adjectiu; una divulgació perversa i esbiaixada de la realitat del país, i, sobretot, la repressió, o el que el dramaturg del Mississipí definia com “la crueltat deliberada: l’únic pecat imperdonable”. Sort, salut i festa per als que pugeu avui al Tramvia anomenat Desig que correrà per la Diagonal.