Incansables

Vaig veure i tenir a tocar la Carme Forcadell per primer cop el dia 1 de setembre del 2012, al monestir de Poblet. Prenia part, com a presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), en un acte per completar, de manera simbòlica, la Marxa de la Llibertat convocada l’any 1976 però que va ser reprimida pel govern espanyol. Aquell any, ara en fa 42, enmig de l’agitació social i política després de la mort del dictador, la marxa sortia al carrer amb ganes d’accelerar el procés democràtic i reivindicar els drets nacionals dels Països Catalans. Una forta càrrega policial va segar el pas de la caminada que havia sortit des de diferents ciutats catalanes i que havia de confluir a Poblet; tot plegat va acabar amb més de 120 empresonats. El 2012, quan a Catalunya ja havien començat a canviar moltes coses, Forcadell recordava aquella marxa al monestir cistercenc. Moltes coses diferencien la marxa d’aquell primer postfranquisme –que tenia com a lema Poble català, posa’t a caminar– de la realitat catalana del 2012. En aquests anys el poble català ha caminat tan ferm, tot i les repressions diverses, que estem en un punt de no-retorn. Forcadell va dir aquell dia entre les pedres centenàries, com a cloenda de l’acte simbòlic: “Hem de triar si volem passar a la història com la generació que ha assolit la independència o com la que l’ha deixada perdre.” Ho deia deu dies abans de la Diada, la del 2012, la que va ser la primera gran manifestació independentista; la primera gran mostra de la força dels catalans i de la tenacitat que any rere any hem demostrat amb sortides massives als carrers. Forcadell no hi va poder ser, a la Diada d’ahir. Continua empresonada per haver permès, com a presidenta del Parlament, el debat parlamentari. Ni ella ni tots els altres presos polítics o exiliats no van poder ser ni a casa seva ni als seus carrers. El record d’aquesta Diada era per a tots ells. El camí encara continua i la tardor es preveu caldejada. Però som incansables.