Tossudament en pau

Dimarts hi va haver un milió de persones a l’avinguda Diagonal (segons la Guàrdia Urbana) i no hi va haver ni un sol incident. El cap de setmana passat n’hi va haver dues mil a l’avinguda Maria Cristina (segons la Guàrdia Urbana) i hi va haver dues agressions en el mateix sentit. Seguint la mateixa proporció, és com si ahir s’hagués obert el cap a mil persones contràries al sentit de la manifestació. La manifestació de dimarts es va fer a plena llum del dia, tothom anava a cara descoberta i no hi havia cúters. Encara més, hi ha vídeos de persones que van passejar-se amb banderes espanyoles (potser per provocar, potser per orgull, la veritat és que m’importa ben poc el motiu) i tal com van entrar a la Diagonal en van sortir. Sense ni una rascada, com ha de ser. M’imagino la situació a la inversa i em costa pensar que una persona amb una estelada es pogués passejar amb la mateixa tranquil·litat. Per cobrir l’onada de dimarts, es van acreditar 700 periodistes que representaven desenes de mitjans de comunicació de totes les línies editorials. Cap d’ells va rebre cap agressió ni cap assistent va convidar a fer-ho pensant-se que era un càmera d’un mitjà en concret. Però més enllà de la violència física, tampoc no n’hi va haver de verbal. Com més a prop s’és de la independència, menys se sent l’antic i detestable “puta Espanya”. S’ha desterrat definitivament el càntic; entre altres coses, perquè cada cop hi ha més assistents que se’n senten, d’espanyols, i votarien sí en un referèndum. Encara més, cada cop hi ha menys gent a qui explota el cap quan percep la realitat d’aquesta última frase. Els crits més corejats van ser “independència” i “llibertat”. Són dues reivindicacions prou grans perquè es facin en positiu i potser per això no es va demanar la presó per a cap persona com a culminació de tota ideologia. I tot plegat perquè, efectivament, tal com deia l’eslògan de Ciutadans, potser l’amor és més fort que l’odi.