El detall

Cada any durant set anys, les mani­fes­ta­ci­ons de la Diada han estat –si més no als meus ulls encara estran­gers– una sor­presa rei­te­rada. Que una població de 7,5 mili­ons sigui capaç de gene­rar ger­na­ci­ons pacífiques de més d’un milió de per­so­nes encara em mera­ve­lla. Dimarts també em van sor­pren­dre, un cop més, certs detalls: el japonès soli­tari que por­tava una pan­carta que posava “Japó amb Cata­lu­nya”; els afro­ca­ta­lans, els lla­ti­no­ca­ta­lans, els sik­ho­ca­ta­lans...; la brossa api­lo­nada amb pul­cri­tud a les pape­re­res, i sobre­tot el fet que els mani­fes­tants eren de totes les edats i de totes les clas­ses soci­als, o sigui, eren allò que popu­lar­ment es coneix com a gent nor­mal, és a dir, una secció ben repre­sen­ta­tiva de la població cata­lana sen­cera. Són la prova, doncs, que els polítics sobi­ra­nis­tes són només la punta d’un ice­berg immens i per això els polítics depen­den­tis­tes asse­nya­len aquesta punta per ocul­tar la rea­li­tat sub­ja­cent. El dia següent, per exem­ple, Albiol va dir que Torra era “tota­li­tari” (alhora que amenaçava amb el 155), i Rivera va acu­sar Torra d’apro­piar-se de la Diada, tot i que Cs havia reu­nit força menys gent a la plaça del Rei el dia 11 que la que hi havia en la marxa de tor­xes a Banyo­les per cele­brar la inau­gu­ració de la seu ter­ri­to­rial d’Òmnium al Pla de l’Estany, la nit ante­rior. Una marxa al llarg de la qual, per cert, es lle­gien tex­tos envi­ats pels pre­sos polítics i exi­li­ats que pale­sa­ven l’absur­di­tat cruel de l’Estat en què encara ens tro­bem.