Marlaska i la violència

El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Maslaska, va enviar a Catalunya un extra de 600 policies antiavalots que, de fet, es quedaran fins a l’1 d’octubre. Uns policies estatals que se sumen als que no van marxar de Catalunya després de l’1 d’octubre de l’any passat, la majoria per fer tasques del que s’anomena informació, tot i que, massa cops, és desinformació. Després que el diputat d’ERC Gabriel Rufián assegurés al Congrés, basant-se en l’evidència que en les darreres set diades multitudinàries no hi ha hagut ni un sol incident violent, que aquest enviament era una maniobra d’“ocupació”, el ministre va respondre que els policies “no tenien cap ànsia d’intervenir” i que no venien a reprimir, afirmacions desmentides pels fets i les imatges de fa un any. Però, de fet, aquest no és el debat, ja que és habitual que la policia espanyola enviï reforços policials als esdeveniments que es fan a Catalunya, encara que les competències en seguretat siguin dels Mossos d’Esquadra. El que no és tan habitual és que s’hi quedin mesos, com l’any passat, o més de 15 dies, com aquest. I per què passa això? Perquè aquest PSOE, que diu que vol fer les coses diferents, continua confiant en uns informes policials que diuen, quan hi ha sort, mitges veritats. Perquè la policia espanyola a Catalunya ha fet arribar als seus comandaments l’alerta que aquesta tardor, començant per la Diada, es poden produir actes violents, que els comitès de defensa de la República estan poc controlats pels partits polítics i que la situació es pot descontrolar tant l’1 d’octubre (de fet, ja parlaven de l’Onze de Setembre) com quan hi hagi sentència, cosa que, de fet, no serà pas aquesta tardor.

El PSOE fa esforços per desmarcar-se del PP i Ciutadans i, és obvi, en la forma hi ha canvis. Però cal que comenci a haver-hi canvis en el fons. Ja sabem que és complicat per a un govern dèbil i controlat des de tots els àmbits, però si es vol una solució real i no només fer veure que s’ha intentat, s’han de prendre decisions, com ara deixar de fer cas de segons qui.