Faust

Excen­tri­ci­tat, inno­vació, adap­tació, ritme, evo­lució i trans­gressió, amb aques­tes parau­les en anglès es defi­neix La Fura dels Baus al seu compte de Twit­ter. Que vin­dria a ser la síntesi d’allò de “Què hi posa al teu DNI”, els senyals d’iden­ti­tat de la pres­ti­gi­osa com­pa­nyia reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment, que sem­pre ha vol­gut fer de la pro­vo­cació, de la trans­gressió de la norma i del que ha estat política­ment accep­tat, un segell dis­tin­tiu. Però tots ens fem grans i estre­nar Faust de Gou­nod ins­pi­rada en l’obra de Goethe al Tea­tro Real de Madrid, davant de l’amo del tea­tre: el rei, sem­bla que té el seu sos­tre d’excen­tri­ci­tat, i de trans­gressió. Els dos llaços grocs que dema­nen la lli­ber­tat dels pre­sos polítics i que es bus­quin altres vies alter­na­ti­ves a les de la repressió poli­cial i judi­cial al con­flicte polític que es viu al reg­nat de Felip VI, i que lluïen l’escenògraf Alfons Flo­res i el figu­ri­nista Lluc Cas­tells i que van ser escri­das­sats i xiu­lats pel públic en el moment de salu­dar.

El públic ja no s’impres­si­ona pels mun­tat­ges de segell pro­vo­ca­dor, ja hi pots posar un equip de beis­bol, infer­me­res com bar­bies i matro­nes de grans pits a més de rètols i per­ru­ques bla­ves i que volen tren­car i des­lo­ca­lit­zar l’ori­gi­nal de Gou­nod, al final el que trenca el que és política­ment cor­recte a Madrid, i per a la mei­tat del Par­la­ment català, és dur un llaç groc a la solapa.

Aquesta va ser la trans­gressió de La Fura, per la qual va aca­bar dema­nant dis­cul­pes el direc­tor del mun­tatge Àlex Ollé al veure que els monar­ques, ferits i dol­guts, no ana­ven a salu­dar la com­pa­nyia com acos­tu­men a fer quan assis­tei­xen a una estrena. Aco­tar el cap, ell i el direc­tor del tea­tre Joan Mata­bosch, i lamen­tar que l’art tot i voler res­si­tuar Mar­ga­rida i Mefistòfil al pre­sent, no faci pen­sar més enllà, ni que sigui a l’hora dels adeus. Deu haver pesat més l’adap­tació i la inno­vació, que també són pre­cep­tes que com diu el compte de Twit­ter defi­nei­xen la com­pa­nyia. Ja ho diu Ingrid Guar­di­ola, les xar­xes són el nou Faust, i ens vendríem l’ànima per un m’agrada. I més per un m’agrada reial, dei­xant el caràcter pro­vo­ca­dor per a un altre públic i moment.