Perdre-ho tot

Aca­bem de com­me­mo­rar els fets del 20-S: el dia en què l’inde­pen­den­tisme s’ho va creure, el dia que els ciu­ta­dans van per­dre la por i van ocu­par els car­rers, plan­tant cara a les for­ces poli­ci­als de l’Estat, bran­dant cla­vells i amb mans alçades. Va ser a par­tir del 20-S que la cele­bració del referèndum ja no es va veure com una uto­pia, sinó com un dret que calia defen­sar. I així es va fer l’1-O. Ara, però, ens tro­bem en un punt segu­ra­ment ini­ma­gi­na­ble fa un any enrere. Amb pre­sos polítics i exi­li­ats, amb cen­te­nars de per­so­nes inves­ti­ga­des i arros­se­gant encara els efec­tes d’una inter­venció total de la nos­tra auto­no­mia mit­jançant el 155.

Cal rebai­xar la tensió, diuen des d’Espa­nya. Cal obrir una via de diàleg, hi afe­gei­xen. La cire­reta, però, és l’afe­gitó final: es pot par­lar de tot menys d’inde­pendència. Doncs ja em diran de què volen par­lar totes aque­lles per­so­nes que van sor­tir al car­rer el 20-S! O les que van par­ti­ci­par, de nou, en la mul­ti­tu­dinària mobi­lit­zació de la Diada! Qual­se­vol cosa que no sigui l’exer­cici del dret a l’auto­de­ter­mi­nació per la via democràtica hau­ria de ser inac­cep­ta­ble. Si no, ja em diran de què ha ser­vit tot el que ha succeït el dar­rer any: tot el pati­ment que estan sofrint les per­so­nes pri­va­des de lli­ber­tat, aquest apo­de­ra­ment, sense pre­ce­dents, que ha exer­cit la ciu­ta­da­nia i aquesta resistència que està man­te­nint el govern català als embats de l’Estat. Abai­xar el llistó seria el gran error. Seria per­dre-ho tot.