Estremiment a Estremera

Acabo de llegir el dietari de l’exconseller Joaquim Forn Escrits de presó. Encara estic torbat. “Tinc por. Ho reconec. Mai no m’hauria pensat que podria entrar en una presó, i ara ja hi soc.” Així arrenca. Al principi, després de la narració esgarrifosa de com va ser cridat a declarar, detingut i traslladat a la presó d’Estremera, abunden les anotacions del dia a dia: la desorientació, l’enyorament de la família, la disciplina, les visites, el règim alimentari, el perfil dels altres presos i els funcionaris, habitualment afables... Les esperances sempre frustrades de ser alliberat. L’estremiment d’Estremera. El joc de paraules és seu. A mig llibre se li ofereix de publicar el material que acumula. Forn es fa més reflexiu, el llibre pren volada. Cap al final rep les primeres proves d’impremta. Diu que, havent-les llegit, ha decidit eliminar alguns passatges. El resultat final, doncs, ha estat rebaixat. Suposo que els advocats han reforçat la decisió de prudència política. Només així s’explica que Forn no digui pràcticament res dels “fets d’octubre” que l’han conduït a la penosa situació. Ni del referèndum, ni el dia 3 amb el discurs final del rei, ni les dues declaracions d’independència, ni l’escampada del 28, ni les discussions prèvies entre el PDeCAT i ERC... Forn ocupa el mateix mòdul que Oriol Junqueras. Comparteixen cel·la un temps. Se sorprèn que sigui un home tan reservat i silenciós. Per molt que ho sigui, alguna desavinença política es devia manifestar. Després de les eleccions del 21 de desembre es van trigar mesos a fer govern. Forn ho pateix. Si ho vam patir nosaltres, allò i tot, afigurin-se observat des de sis-cents quilòmetres, tancat i sense capacitat d’actuar. El llibre acaba amb el trasllat a la presó de Lledoners, a Catalunya. Hi deu mantenir fatalment un altre dietari. El llegirem. També el que ara no vol o no pot fer.

Un home formidable tancat a la presó per haver organitzat un referèndum que la violència de la policia que ell no comandava va voler impedir. Una presó preventiva no “desproporcionada”, com alguns diuen, sinó injusta. Un aparell judicial amb ànim de venjança. Amb quin resultat? Molts presos confien a Forn que quan surtin seguiran delinquint: “no sabem fer altra cosa”. També són refractaris a explicar la vida anterior. Forn es manté ferm: seguirà sent independentista i lluitant pacíficament i democràticament per una Catalunya lliure. La presó li ha enfortit les conviccions. El dia de la partida nota que el director de la presó es treu un pes de sobre. La presència d’uns presos tan peculiars no entrava en els seus càlculs. Amb tantes cartes, tantes visites i tanta pressió se li ha desestabilitzat la rutina. És una presó per a presos comuns. Aquests, que són, que no volen reconèixer? Potser polítics?