Financers estúpids

Em refe­reixo explícita­ment als finan­cers dels bancs de nego­cis de Wall Street, als exe­cu­tius de les empre­ses de qua­li­fi­cació. I també, indi­rec­ta­ment, als inver­sors, que van caure en el parany d’uns finan­cers embo­gits per la cobdícia i l’afany de poder, amb una con­fiança abso­luta en la seva capa­ci­tat de fer mira­cles amb els diners dels cli­ents. En resum: la gran crisi econòmica, que costà al govern ame­ricà 750.000 mili­ons de dòlars i molts mili­ons a dot­ze­nes de països que hi tenien relació i que es van enco­ma­nar de la cobdícia d’aquells ges­tors, va ser el resul­tat de finan­cers estúpids. D’altres els qua­li­fi­ca­ran d’ago­sa­rats o deso­ri­en­tats, de no haver sor­tit abans dels mons­tres que havien creat, per dei­xa­desa. Pre­fe­reixo el qua­li­fi­ca­tiu d’estúpids, que gai­rebé és bilingüe –stu­pid– en anglès.

Posaré un exem­ple. L’estafa més gran de la història va escla­tar el mateix dia de la fallida de Leh­man Brot­hers, el 2008, tot i que feia anys que durava. Ber­nard L. Madoff va esta­far 50.000 mili­ons de dòlars als inver­sors del seu fons. Madoff man­te­nia un secret total sobre com inver­tia els diners dels seus cli­ents i aquests accep­ta­ven de manera natu­ral aquest secre­tisme com a prova de la savi­esa del ges­tor. El pro­ducte –el bene­fici– dels diners inver­tits en el fons Madoff era supe­rior a tots els altres que hi havia en el mer­cat. El fons estava força tan­cat. No tot­hom era accep­tat com a inver­sor, ni les quan­ti­tats a inver­tir podien ser rela­ti­va­ment peti­tes, ni s’accep­ta­ven els qui no tenien un nom con­sa­grat en els mer­cats finan­cers. El Fons Madoff estava estès per tot el món. A Espa­nya, el Banc de San­tan­der i empre­ses vin­cu­la­des a la família Botín hi van inver­tir 2.330 mili­ons d’euros; el BBVA, només 330 mili­ons; Caja Madrid, 2,3 mili­ons, i la Banca March, 1 milió.

L’estafa era la més antiga de la història. Madoff pagava els mera­ve­llo­sos bene­fi­cis que pro­me­tia amb els diners que ana­ven entrant. La crisi de prin­ci­pis del segle XXI va inter­rom­pre l’entrada de diner nou i el fons s’ensorrà. Els matei­xos fills de Madoff van ser els que el denun­ci­a­ren a la SEC –Cor­po­ració de Valors Mobi­li­a­ris–. Des d’ales­ho­res, Madoff és a la presó, si no ha mort quan escric aques­tes rat­lles, ja que tenia 70 anys quan va ser engar­jo­lat.

El cas Madoff és un bon exem­ple de la cobdícia humana, que desem­boca en uns ele­vats nivells d’estu­pi­desa. Estic par­lant de gra­du­ats a la Uni­ver­si­tat de Har­vard o en altres pres­ti­gi­o­ses uni­ver­si­tats ame­ri­ca­nes. A par­tir d’aquí ana­lit­zes el com­por­ta­ment dels altres finan­cers en ope­ra­ci­ons que tin­gue­ren un gran èxit i els més igno­rants es posa­rien les mans al cap. Com és pos­si­ble que es dones­sin hipo­te­ques per xifres que supera­ven el valor de l’immo­ble en el mer­cat? Com és pos­si­ble que es pogues­sin ima­gi­nar que els preus puja­rien sense atu­ra­dor, pels segles dels segles? Com és pos­si­ble que les agències de qua­li­fi­cació dels bancs d’inversió els dones­sin la màxima nota per uns valors que val­drien la mei­tat del que deien quan el mer­cat tendís a la nor­ma­lit­zació dels preus? El pro­blema no és de conei­xe­ments, sinó de la cul­tura de la cobdícia. I, mal­grat el dal­ta­baix més gran de la història, tinc la impressió que els res­pon­sa­bles d’aquells dis­ba­rats no han per­dut el lloc de tre­ball, que atri­bu­ei­xen les pèrdues a com­pli­ca­des fórmu­les matemàtiques que només a ells con­ven­cen i que con­si­de­ren estúpids els altres, que no tenen els màsters que ells han acu­mu­lat. Fins a la pro­pera!