Dona finestrera

Títol que va triar Maria Aurèlia Capmany per a una col·laboració periodística. Marca de la casa: feia seva una expressió que alguns elegits feien servir per desqualificar dones que no callaven quan volien dir la seva. Doncs bé: avui, al Centre Blanquerna de Madrid, homenatge a l’autora d’Un lloc entre els morts, amb convidats que en saben: Agustí Pons, el seu biògraf; Guillem-Jordi Graells, home de teatre i que ha estat l’editor (en el sentit anglès del terme) de la seva obra completa; Montserrat Palau, que va viure amb la Maria Aurèlia i en Jaume Vidal Alcover, en temps d’estada tarragonina, i l’actriu Assumpta Serna que dirà Àngela i els vuit-mil policies, comentari audaç, i, ai las!, massa actual, del mite d’Antígona i de la figura d’Angela Davis, la professora de filosofia, represaliada pel fet de ser negra i d’haver donat suport a un negre, de Soledad Brothers, condemnat a mort. Ja enguany, a la BNE, hi havia hagut un homenatge, des de Madrid, a una escriptora que se sentia fascinada per Virginia Woolf (vegeu les darreres pàgines de Quim/Quima), i que insistia, amb Marta Pessarrodona, que l’aportació més notable que podem fer a la literatura és, fins i tot abans que escriure, llegir. La Capmany, com li dèiem, havia estat professora de filosofia a Badalona; va escriure novel·les i assaigs, sovint sobre allò que creia de veritat: Feliçment, jo soc una dona, va fer teatre, present a tothora als programes radiofònics, divulgadora, com havia fet el seu pare, del folklore, convençuda que una escriptora catalana havia d’escriure en català (fins i tot en temps massa grisos). Ah! I va ser regidora de Cultura a l’Ajuntament de Barcelona. I tot plegat perquè, com deia a Montserrat Roig, després de la guerra fastigosa, havia ressuscitat.