Un nou esclat feminista

Aquesta vegada s’ha produït una mobi­lit­zació mas­siva, gai­rebé uni­ver­sal. I calia, sí. Fins a la gran tro­bada que Naci­ons Uni­des va orga­nit­zar a Pequín no estava gens clar, for­mal­ment i real­ment, que els drets de les dones for­mes­sin part del que, des de fa més de dos segles, es con­si­de­ren els drets humans fona­men­tals. La mei­tat de la huma­ni­tat ha con­ti­nuat sent con­si­de­rada una ciu­ta­da­nia de segona o ter­cera cate­go­ria. Aquest fet no tan sols va cos­tar la vida a mol­tes dones que en temps de la Revo­lució Fran­cesa recla­ma­ren els matei­xos drets humans que els homes (la més cone­guda, Olympe de Gou­ges), sinó que tots els esforços poste­ri­ors per asso­lir una certa igual­tat de drets s’han tro­bat fre­nats, impe­dits per una, diguem-ne, cul­tura mil·lenària tan arre­lada, que l’única història, l’únic relat públic i difós, ha estat cons­truït, pro­ta­go­nit­zat, pel patri­ar­cat. I entre­tant la història real, la no dita, s’ha anat sus­ten­tant sobre la vida, el tre­ball de la majo­ria silen­ci­osa de dones. El seu silenci públic, ara ho anem veient, ha dei­xat dèficits humans d’unes dimen­si­ons que encara ara no som capaços de valo­rar. No obli­dem quins són els tres grans prin­ci­pis ins­pi­ra­dors del salt que fa que un humà deixi de ser un serf per començar a ser un ciu­tadà de ple dret: la lli­ber­tat, la igual­tat i la fra­ter­ni­tat. I la pri­mera qüestió que se’ns plan­teja és a quina igual­tat poden sumar-se les dones després de dos mil anys de ser­vi­tud? En quin món volen i volem entrar?

Els femi­nis­mes no es pro­du­ei­xen al marge del món actual. I aquest és un moment espe­ci­al­ment depre­da­dor, huma­na­ment par­lant. El neo­ca­pi­ta­lisme sem­bla tenir un únic refe­rent, com explica Vic­to­ria Camps: la lli­ber­tat indi­vi­dual, el guany per­so­nal. Sobre­tot per com­prar i ven­dre, obli­dant els altres dos prin­ci­pis. Un gran risc. El mateix argu­ment que ens ha ser­vit per deci­dir quan volem o no tenir fills es fa sevir per ven­dre el que sigui del cos, llo­gar úters, pros­ti­tuir-se hores o per sem­pre. Tota part del cos pot esde­ve­nir mer­ca­de­ria en nom de “no soc lliure de fer el que em sem­bli amb el meu cos?”. I aquí està tot el sis­tema i tota una ide­o­lo­gia espe­rant àvida­ment el ren­di­ment econòmic del cos femení fona­men­tat en una idea de lli­ber­tat sense límits. Una gran trampa que no sem­pre es veu clara­ment. I entre­tant, la soli­da­ri­tat, soro­ri­tat, on para? I tot allò silen­ciat que per­met man­te­nir la vida? On, com a humans, hem aban­do­nat la cura dels altres?

La lli­ber­tat no pot jus­ti­fi­car l’auto­ex­plo­tació ni la dels altres. S’ha d’acom­pa­nyar de la soli­da­ri­tat, i omplir-la de prin­ci­pis reals que aju­din de veri­tat a cons­truir un altre relat i una altra rea­li­tat en què els humans, homes i dones, anem apre­nent a viure en pau. I fer que els drets humans gua­nyin ter­reny en zones fins ara silen­ci­a­des per història de guer­res, con­ques­tes depre­da­do­res. L’esclat recent dels femi­nis­mes, les mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves, jus­tes i necessàries més que mai han de saber que hi ha tram­pes que poden mal­me­tre aspec­tes impor­tants dels avenços. I cal anar avançant en el que els fa ple­na­ment humans.