Opinió

Tribuna

De l’àlbum personal de l’1-O

“Dos instants inefables que formen part del millor que ha succeït en aquesta part de món al llarg de tots els temps

Demà es com­plirà el pri­mer ani­ver­sari de l’1 d’octu­bre, una data que s’ha ins­crit amb honor en el calen­dari històric de Cata­lu­nya i de la qual es fa impos­si­ble de sos­treure’s en un arti­cle que es publica jus­ta­ment la vigília. Aquest pri­mer ani­ver­sari s’escau en un entorn de pro­ces­sos judi­ci­als de tota classe, de records dolo­ro­sos de molta gent i d’imat­ges noves d’aquell dia que ens trans­por­ten la visió i les parau­les dels poli­cies que van venir a Cata­lu­nya per impe­dir el referèndum i per ato­nyi­nar la gent: una causa patriòtica espa­nyola que ells també volen com­me­mo­rar amb orgull i que els ha fet merei­xe­dors d’algu­nes con­de­co­ra­ci­ons de l’Estat que enri­qui­ran un full de ser­veis que con­si­de­ren enve­ja­ble...

Com que aquell dia va haver-hi tant de dolor, se’ns ha tenyit la data de con­no­ta­ci­ons d’angoixa i d’hero­isme. En bona mesura, l’èpica i el sofri­ment s’han apo­de­rat del record, com és com­pren­si­ble. Però tot­hom té la pròpia vivència d’aque­lles hores i no hauríem de menys­te­nir el goig i el record ama­ble dels col·legis que van obrir i tan­car amb nor­ma­li­tat, plens de gent paci­ent de totes les edats que feia cua de manera orde­nada amb una pape­reta entre les mans. Així va con­su­mar-se una con­sulta popu­lar que, més enllà del pati­ment de les vícti­mes, també va ofe­rir una imatge al món dels cata­lans com un poble pacífic que sim­ple­ment exer­cia un dret tan ele­men­tal com el de deci­dir el seu futur.

De les imat­ges posi­ti­ves n’hi ha una que és recur­rent al llarg i ample del país: és el moment en què, com per art de màgia, van aparèixer unes urnes i unes pape­re­tes que van sor­tir no se sap d’on, en mans de per­so­nes intrèpides que les havien sabut guar­dar dies i més dies sense dir-ho a ningú, amb un silenci i una reserva còmplice que fa esbor­ro­nar. Les tre­ien del male­ter del cotxe, a vega­des embo­li­ca­des amb alguna manta o una bossa d’escom­bra­ries, davant la nos­tra incre­du­li­tat i sor­presa. Que això passés de manera simultània a abso­lu­ta­ment tots els col·legis elec­to­rals de Cata­lu­nya, des­a­fi­ant la poli­cia i els ser­veis d’intel·ligència d’un Estat poderós ple de rancúnia, és una gesta col·lec­tiva que, per més que n’anem sabent cada dia més detalls, sem­bla lite­ral­ment incom­pren­si­ble. Per a mi, aquest moment de la mati­nada de l’1 d’Octu­bre i les mans enllaçades de punta a punta del país en l’Onze de Setem­bre de l’any 2013 són dos ins­tants ine­fa­bles que for­men part del millor que ha succeït en aquesta part de món al llarg de tots els temps. Sigui quina sigui la sort que ens esperi en els anys que vin­dran, això ja ningú ens ho podrà pren­dre.

A l’àlbum de la memòria per­so­nal, com és lògic, hi ha altres moments espe­ci­als. Per exem­ple, a les cinc del matí, men­tre fem guàrdia gai­rebé a les fos­ques, veure com entren pare­lles que han pre­pa­rat a casa sucs i cafè, pa de pes­sic i crois­sants, perquè tot­hom pugui fer un mos en aque­lla hora intem­pes­tiva, és una altra imatge que diu el millor de nosal­tres matei­xos. Algú havia pen­sat que pot­ser ningú no hi pen­sa­ria, en aquesta mena de detalls, i va creure que valia la pena de pre­o­cu­par-se de les neces­si­tats dels altres. Si ho rumiem, és pre­ci­sa­ment així com ens voldríem sem­pre com a col·lec­ti­vi­tat, lluny dels cops de colze i l’indi­vi­du­a­lisme ferotge que carac­te­rit­zen el nos­tre temps i que mar­quen massa sovint la nos­tra con­ducta envers els altres.

Per­me­teu-me final­ment que aporti una dar­rera imatge per­so­nal, en aquest cas del que va pas­sar a Igua­lada. Cap al mig­dia i pri­mera hora de la tarda, va córrer per la ciu­tat, d’una manera insis­tent, el rumor que la poli­cia con­ti­nu­ava les seves batu­des i tenia el pro­jecte d’arri­bar-se també a casa nos­tra. Era per­fec­ta­ment creïble, vista la violència des­fer­mada feia ben poc a diver­sos pobles de l’Anoia: a Mont­ma­neu, per exem­ple, o a Sant Martí Ses­gue­io­les, cap a les dues de la tarda. Final­ment, unes hores més tard, es va resol­dre con­cen­trar totes les urnes a l’Ate­neu Igua­ladí. Una gen­tada va anar-se con­cen­trant al nucli antic de la ciu­tat, en els car­rers adja­cents, i de sobte van començar a aparèixer nois i noies que venien cor­rents enmig dels pas­sa­dis­sos de la mul­ti­tud que els aplau­dia, aixe­cant damunt el cap l’urna dels seus col·legis res­pec­tius. Totes van sal­var-se, tots els vots es van poder recomp­tar sense pro­ble­mes i la temuda visita poli­cial no va tenir lloc. El vídeo d’aque­lla cursa frenètica pels car­rers, amb la gent enfer­vo­rida garan­tint la sal­va­guarda de les urnes, ens ha acom­pa­nyat ja per sem­pre més quan hem vol­gut reme­mo­rar les hores d’aquell 1 d’octu­bre ino­bli­da­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia