Tornar als clàssics

Aquest estiu, l’atzar m’ha portat a retrobar-me amb un dels nostres millors clàssics. Parlo de Joaquim Ruyra, aquest mestre de la prosa que els nostres escolars ja no llegeixen a l’institut, segurament perquè l’esclat del seu llenguatge grinyolaria als ulls i les oïdes del català que ara es parla, del català que ara s’escriu. Tot se’ns aprima, en l’entorn de la llengua, començant per l’ús i la presència al carrer –això sens dubte–, però acabant, també, per la seva mateixa riquesa i expressivitat, que se’ns fan cada vegada més migrades. D’altra banda, en el cas de Ruyra, l’omnipresència del món religiós, els contorns d’una natura salvatge o el protagonisme del món rural que trobem en els seus llibres comencen a ser un anacronisme tan flagrant que potser encara no han assolit aquell estat màgic de les realitats que són perdudes ja per sempre.

Vaig tornar doncs a un dels nostres millors prosistes perquè em trobava bussejant en una correspondència desconeguda i inèdita entre dues ànimes bessones, la del dibuixant Joan G. Junceda i la de l’excel·lent poeta igualadí Mn. Josep Forn, una correspondència escrita poc abans de la Guerra Civil, quan a tots dos se’ls va esfondrar brutalment el món que coneixien. Al segon, d’una manera definitiva i literal, perquè va ser assassinat de manera ignominiosa l’agost del 1936, simplement per la seva condició de capellà; i al primer, perquè tota la xarxa de publicacions que nodrien el seu treball i l’aire que respirava van desaparèixer de manera abrupta, com és prou sabut. I llegir les seves cartes, sempre plenes de respecte i bon humor, significava transportar-se a un nucli d’amistats molt sòlides que s’havia forjat cap als anys vint entre un petit grup d’igualadins, en el qual cal esmentar també l’industrial i artista Pere Borràs, i un altre de gent tan vinculats a Blanes com el mateix Junceda i el mestre Joaquim Ruyra, dos personatges que, per raó dels seus matrimonis, havien posat arrels molt profundes a la vila marinera.

Evocar aquells temps i aquells homes, tan units per uns mateixos ideals, em portava a la recuperació de l’homenatge popular que la gent de Blanes va dedicar a Ruyra amb motiu del seu 75è aniversari. Va ser aleshores, concretament el 27 de setembre del 1934, que va fer-se el transport, en un bon tram de camí des del poble fins al santuari del Vilar, d’un rem de grans dimensions a pes de braços: es tractava de fer realitat, d’una manera simbòlica, la promesa en forma de vot de la protagonista d’El rem de trenta-quatre, Marianna Saura, que amb una iniciativa com aquesta volia donar gràcies a la Verge per haver salvat del naufragi els mariners de la barca Santa Rita. Aquell aniversari del mestre va ser un dia feliç per a l’escriptor, envoltat de l’afecte dels veïns de Blanes i dels amics d’Igualada, que van filmar, en una Pathé-Baby de 9,5 mm, les úniques imatges que es conserven de Joaquim Ruyra en moviment. Un Ruyra satisfet i xiroi, tot mudat, que encén i fuma davant la càmera un dels seus caliquenyos, abans de carregar el rem una estona a l’espatlla amb els altres portants i de rebre l’homenatge de les dones de la vila que l’acompanyen amb els seus rams de flors...

I és aquí on volia venir a parar, perquè les cartes entre Joan G. Junceda i Mn. Josep Forn i l’evocació de l’homenatge de Blanes del 1934 portaven indefectiblement a cercar la veu originària de Ruyra, en una de les seves millors narracions, publicada primer com un fulletó de la revista Joventut (1903) i integrada després dins els volums Marines i boscatges (1903) i, posteriorment, Pinya de rosa (1920). Obrir de nou aquelles portes d’El rem de trenta-quatre i recuperar aquell llenguatge –tants anys després de les primeres lectures– era submergir-se un altre cop en un dels cimals més imponents de la literatura catalana.

Acabo. Mentre escric aquest article, m’assabento per casualitat que l’editorial Adesiara acaba de reeditar La parada, amb una introducció de Lluïsa Julià. Quin sentit de l’oportunitat, i quina bella coincidència, que em prolongaran l’estada en un paisatge literari que ens torna el batec d’un temps i d’una llengua que són tan lluny i tan a prop, alhora, dels nostres sentiments més íntims.