Resistir i persistir

Un munt de gent sortirà avui al carrer amb un sentiment agredolç. Commemorem l’1 d’octubre, una data que s’ha convertit en històrica per al poble català, perquè va significar l’apoderament de la ciutadania per exercir el dret a decidir sobre el futur del país. També és el dia en què l’Estat espanyol va decidir utilitzar la força policial contra dones i homes pacífics que volien acudir al seu col·legi electoral per posar un vot en una urna. Va ser un dia d’emocions contradictòries, un dia d’autoestima i reivindicació però també de ràbia i impotència. L’1 d’octubre del 2017 no es pot definir com un dia feliç però sí que va servir per adonar-nos que la ciutadania es pot alçar contra les injustícies i que si la seva determinació és votar, ni les garrotades ho poden impedir. Però, és suficient? Un any després de la celebració del referèndum, i després d’un resultat clar i nítid, la república és encara una fita a assolir. I la situació està més enrevessada que abans, després d’un any d’una repressió política, judicial i policial sense precedents. Ara mateix ens trobem en un cul-de-sac, amb un Estat que no pensa fer cap concessió. El govern català també es manté ferm, malgrat divergències inexplicables, però que mai acaben trencant la unitat. I aquesta és la manera. Resistir, persistir i demostrar que això ja no té marxa enrere. I sempre tenint presents els nostres presos polítics i els exiliats. Sempre, però avui més que mai.