Ara que fa un any

La for­tuna ha fet que aques­tes línies sur­tin l’ani­ver­sari d’uns moments ino­bli­da­bles. Cons­ci­ent de la irre­llevància de la meva per­sona, els recor­daré some­ra­ment. Al llarg del dia 20 de setem­bre arri­ba­ven notícies con­fu­ses a través dels amics i del mòbil. Jo tenia un dinar de junta a l’Ate­neu, que es va allar­gar, i enca­bat m’hi vaig acos­tar. Anava a fer-hi un cop d’ull i poca cosa més, però un senyor del ser­vei d’ordre em va reconèixer i em va fer entrar pel pas­sadís for­mat per ells matei­xos, fins a la porta de la con­se­lle­ria. Hi havia, just davant, un o dos guàrdies civils, i entre ells i la gent, un parell de mos­sos d’esqua­dra. Cap signe de tensió entre ells, ni en relació amb els ciu­ta­dans, entre els quals no hi vaig veure cap indici de violència. L’aire era (pot­ser estra­nya­ment, atesa la gra­ve­tat del que pas­sava a dins) inequívoca­ment fes­tiu. Damunt dels cot­xes apar­cats hi havia jovent amb este­la­des cri­dant con­sig­nes i can­tant, i premsa fent fotos i fil­mant. M’hi devia estar entre les 16.30 i les 18.00. Si m’arribo a ima­gi­nar que el detall seria tan impor­tant m’hi hau­ria fixat més, tot i que està clar que la veri­tat o men­tida del relat és irre­lle­vant, perquè fins i tot les galli­nes saben que les sentències ja estan dic­ta­des. Em recorda allò que con­ten de Sun Yat Sen, fa més de cent anys: quan era un jove revo­lu­ci­o­nari el van segres­tar a Lon­dres i el van tan­car a l’ambai­xada xinesa, on un fun­ci­o­nari li va anun­ciar que el durien a Xina per tallar-li el cap. Ell va dir “Sense judici em talla­ran el cap?”, i li van res­pon­dre “No, senyor, som un poble civi­lit­zat. Pri­mer li farem un judici, després li talla­rem el cap.” Sun Yat Sen va tenir un paper impor­tant en l’ender­roc de l’imperi i va aca­bar essent el pri­mer pre­si­dent de la República de la Xina.

La vigília de l’1-O jo tor­nava del Que­bec –on per cert havia par­ti­ci­pat en un acte inde­pen­den­tista davant del con­so­lat espa­nyol–, i no em va cos­tar gens ser a les 5.00 al col·legi –a tocar del mer­cat de la Con­cepció–, perquè el jet-lag em tenia des­pert una estona abans. Amb el meu fill ho vam veure tot des de pri­mera fila: com la gent anava venint, la pluja –que no va fer desis­tir ningú–, i l’hora exul­tant de l’arri­bada de les urnes, pel pas­sadís dels votants que els enco­rat­ja­ven, els feli­ci­ta­ven, els aplau­dien. A les 9.00 es va dei­xar pas­sar pri­mer els qui ana­ven en cadira de rodes, la gent més gran i els qui tenien algun pro­blema físic. Després, compàs d’espera. La gent aguan­tava com podia sota la pluja, i des de l’inte­rior es dona­ven con­sig­nes d’apa­gar els mòbils o posar-los en mode avió, perquè la xarxa queia i no es podia votar. Ja en aquell moment es deia que podia ser –i així es va con­fir­mar després– sabo­tatge de la poli­cia espa­nyola. La notícia de l’actu­ació dels pio­lins a d’altres col·legis arri­bava incerta i somorta. Cap a les 12.00 el jet-lag em pas­sava fac­tura, i veient que no podria votar fins pas­sa­des hores vaig anar a casa a fer una dor­mida.

Em vaig des­per­tar cap a les 16.00, vaig picar alguna cosa i vaig posar la tele abans de tor­nar-me-n’hi. Em van dei­xar glaçat les imat­ges que ja coneix tot­hom: caps ensan­go­nats, gent esca­les avall, la noia dels dits petats, etc. Vaig pen­sar, “em quedo a casa”. Em va durar un minut. No podia fer-ho, i encara ara no sé si hi van jugar prin­ci­pis, dig­ni­tat, honor que no crec tenir, o tan sols no ser tan dife­rent dels altres com la majo­ria cre­iem ser. Encara no se sabia que les gar­ro­ta­des s’havien aca­bat. Me n’hi vaig tor­nar. La Dele­gació del Govern és a dues mançanes, i com que les fur­go­nes de poli­cia pas­sa­ven sovint, més d’un cop hi va haver l’alarma que venien. Ningú va fer cap gest de fugir, al revés, es ten­sa­ven per plan­tar cara. Em vaig que­dar fins al recompte final de vots, havent-me fet la mar d’amic d’uns quants a qui no conei­xia de res, i no sé si els tor­naré a veure mai.

No em tinc per model de res, més aviat el con­trari. En els moments de tensió, tot­hom al meu vol­tant em sem­bla­ven més valents que jo. Pot­ser li pas­sava el mateix a algú més? Cadascú s’ho sap. Per ana­lo­gia, cal con­cloure que la majo­ria de la població té les idees clares i una volun­tat més que ferma per tirar-les enda­vant. Aquesta majo­ria és la mei­tat del con­junt? És més, és menys? Només se sabrà del cert i sense dis­cussió amb una votació amb totes les garan­ties mate­ri­als. Les morals ja les tenia, i encara mul­ti­pli­ca­des pel que va pas­sar, la de l’1-O, que pel que sem­bla no hi ha manera de recu­pe­rar per fer efec­tiu el resul­tat. Si final­ment fóssim mei­tat i mei­tat –cosa que dubto, perquè som força més–, els uni­o­nis­tes hau­rien de refle­xi­o­nar sobre el fet de repre­sen­tar una gent que –molt res­pec­ta­ble­ment– es que­den a casa, i –ja no tan res­pec­ta­ble­ment– quan sur­ten són qua­tre cafres que amb estil taver­nari van a insul­tar i repar­tir lle­nya, en con­trast amb uns con­tra­ris que cada any fan (com a mínim) una exhi­bició de civisme i coherència davant del món.