El dilema

El seu pri­mer crit de guerra, amb el qual va arri­bar a la Casa Blanca, va ser “Amèrica pri­mer”, però aquest crit aviat es va con­ver­tir en “Amèrica sola”. I fa uns dies, a Naci­ons Uni­des, la posició aïlla­ci­o­nista del pre­si­dent dels Estats Unit va cris­tal·lit­zar d’una forma inequívoca. En un dis­curs de mitja hora posà en qüestió la mateixa ONU, l’OTAN, l’Orga­nit­zació Mun­dial del Comerç, el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal i el Con­sell de Drets Humans. “Rebut­gem la ide­o­lo­gia de la glo­ba­lit­zació i abra­cem la doc­trina del patri­o­tisme”, va dir. Per Trump, “el poderós amor al teu país”, “la intensa lle­ial­tat a la teva pàtria” és el que farà “naci­ons més grans, regi­ons més segu­res i un món millor”. Els con­cep­tes clau del pre­si­dent Trump són “sobi­ra­nia i inde­pendència”, que han fet pos­si­ble –segons ell– un àmbit “en què la lli­ber­tat ha sobre­vis­cut”. I, per si no que­dava clar, ha afe­git: “Tan sols dona­rem ajut inter­na­ci­o­nal a aquells que ens res­pec­tin i que, fran­ca­ment, siguin els nos­tres amics.” De fet, el dar­rer mes d’agost decidí reta­llar totes les apor­ta­ci­ons dels Estats Units a l’Agència de l’ONU per als Refu­gi­ats. Tot ple­gat sig­ni­fica una opo­sició fron­tal al mul­ti­la­te­ra­lisme i un rebuig abso­lut al lle­gat de Barack Obama.

El pre­si­dent Macron ha assu­mit poc després, i també a l’ONU, el rol d’opo­si­tor a Trump, ins­tant el món a cons­truir un nou ordre mun­dial basat en el mul­ti­la­te­ra­lisme. Macron replicà a Trump –sense citar-lo– que l’uni­ver­sa­lisme és com­pa­ti­ble amb la sobi­ra­nia i que, a més, és un requi­sit impres­cin­di­ble per com­ba­tre les desi­gual­tats que llas­tren la glo­ba­lit­zació. “No crec en una glo­ba­lit­zació buida i gene­ral –va dir Macron–, però sí en els valors uni­ver­sals”, i va citar els drets humans, la dig­ni­tat humana i la igual­tat de gènere. Aquest nou ordre mun­dial “de ros­tre humà” ha de basar-se en un mul­ti­la­te­ra­lisme com­pa­ti­ble amb la sobi­ra­nia, raó per la qual –deixà clar– “mai dei­xaré de defen­sar la sobi­ra­nia, àdhuc quan el naci­o­na­lisme l’enar­bora com una manera d’ata­car els altres”. Perquè el vell ordre glo­bal –va con­cloure– ha fra­cas­sat “per la seva inca­pa­ci­tat per donar res­posta a la dis­tri­bució desi­gual de la riquesa”, un fet que ha pro­vo­cat l’emergència del naci­o­na­lisme exclo­ent i dels popu­lis­mes. En con­clusió, s’ha d’impul­sar un nou ordre glo­bal, un nou equi­li­bri mun­dial basat en els prin­ci­pis de sobi­ra­nia, coo­pe­ració regi­o­nal i garan­ties inter­na­ci­o­nals.

Aquí rau el dilema: aïlla­ci­o­nisme, pro­tec­ci­o­nisme i uni­la­te­ra­lisme, per una banda, o uni­ver­sa­lisme, lli­ber­tat de comerç i mul­ti­la­te­ra­lisme, per l’altra. Aquesta opció se li va plan­te­jar als Estats Units després de la cai­guda del Mur de Berlín i de l’enfon­sa­ment de l’URSS: pro­moure, com pri­mus inter pares, la cre­ació d’un ordre jurídic inter­na­ci­o­nal expres­sat per lleis i encar­nat en ins­ti­tu­ci­ons (par­tint de les ja exis­tents, com l’ONU i el Tri­bu­nal Penal Inter­na­ci­o­nal), o apos­tar per pre­ser­var la seva hege­mo­nia mun­dial i per una política exte­rior al ser­vei exclu­siu de la defensa dels interes­sos nord-ame­ri­cans i del seu con­trol del comerç inter­na­ci­o­nal. Aquesta última opció ja es va esco­llir sota la pre­sidència de Clin­ton, però es va con­so­li­dar i accen­tuar després de l’atemp­tat de les Tor­res Bes­so­nes.

Ara bé, en tots els ordres de la vida i de la història –que és la vida dels pobles–, les coses són com són i no com es vol­dria que fos­sin. I els Estats Units no poden man­te­nir la seva hege­mo­nia, ja que li ha sor­tit un com­pe­ti­dor com és la Xina, una potència emer­gent que li fa impos­si­ble el man­te­ni­ment del seu somni uni­la­te­ral. Una situ­ació que fa pen­sar en l’inici d’una nova etapa històrica de bila­te­ra­li­tat sem­blant a la de la guerra freda, de forma que la vella con­fron­tació entre els Estats Units i l’URSS sigui subs­tituïda per una dialèctica entre els Estats Units i la Xina. L’aïlla­ment i el pro­tec­ci­o­nisme pro­mo­guts pel pre­si­dent Trump són la mani­fes­tació més palesa d’aquest reple­ga­ment dels Estats Units, que, incapaç d’impo­sar la seva volun­tat sense con­tes­tació a la resta del món, es tanca en si mateix i boi­co­teja tot avenç mul­ti­la­te­ral.