Any Fabra

“Tant se val escriure un mot d’una manera com d’una altra. Allò que cal és que tot­hom l’escri­gui de la mateixa manera.” Clar i, sobre­tot, català. Així ho va dir Pom­peu Fabra, de qui aquest any es com­me­mora el 150è ani­ver­sari del seu nai­xe­ment i els 100 anys de la seva Gramàtica cata­lana, publi­cada el 1918 per encàrrec de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans. Una com­me­mo­ració, l’Any Fabra, que pot­ser no té el ressò que es mereix aquesta figura. I és tan sen­zill com dir que sense ell els lec­tors segu­ra­ment no esta­rien lle­gint aquesta columna tal com està escrita. Això vol dir no només escrita en català, que en l’època de Fabra era un des­ga­vell nor­ma­tiu, sinó en un català que tots ente­nem i seguint unes nor­mes que, tot i que amb algun estira-i-arronsa, tots hem d’accep­tar. A Girona, l’acte cen­tral de l’Any Fabra es va fer ahir a l’edi­fici de la Gene­ra­li­tat i va ser uni­tari i ampli. Però, cal repe­tir-ho, pot­ser no prou cor­res­post per part d’una ciu­ta­da­nia que tant deu a Fabra. En part, segur que es pot

atri­buir al des­co­nei­xe­ment de la seva obra. Per això, per posar-hi remei, és tan reco­ma­na­ble l’expo­sició iti­ne­rant que s’ha pre­pa­rat amb motiu de l’Any Fabra i que ja ha pas­sat per la Uni­ver­si­tat de Girona, i que fins al dia 11 es pot veure a l’ofi­cina d’atenció ciu­ta­dana de la Gene­ra­li­tat a Girona. Només cal donar-hi un cop d’ull per fer-se a la idea de per què Fabra va ser una de les figu­res més des­ta­ca­des del nos­tre país. Gràcies a ell ens podem comu­ni­car en català sense com­ple­xos. D’una manera orde­nada, nor­ma­ti­vit­zada i sis­te­ma­tit­zada. I això ha de con­ti­nuar sent així. Tot i que a alguns no els agradi. Pos­si­ble­ment Fabra esta­ria d’acord que encara queda molta feina per fer, tant des del punt de vista lingüístic com social, per poder uti­lit­zar el català com a llen­gua pròpia en tots els àmbits i amb tota nor­ma­li­tat. Sense sen­tir-nos ni amenaçats, ni qüesti­o­nats, i sense haver de dema­nar permís, ni donar expli­ca­ci­ons. Fabra no es va des­lliu­rar de la polèmica en el seu afany nor­ma­ti­vit­za­dor. Unes polèmiques que sem­blen inhe­rents a la llen­gua. Només cal recor­dar l’enre­nou pro­vo­cat per la recent reducció de l’ús d’accents diacrítics o les últi­mes cam­pa­nyes par­ti­dis­tes d’atac al model lingüístic català. Però Fabra no es va arron­sar, que és el que toca fer en qüesti­ons de llen­gua. O sigui que tal com ell va dir: “Cal no aban­do­nar mai ni la tasca ni l’espe­rança.”