“«Merecemos perder Cataluña»”

El 7 de juliol del 1931 el Banc de Catalunya feia fallida. Un enfrontament amb el socialista Indalecio Prieto va provocar que aquest, com a represàlia, ordenés la retirada dels dipòsits que hi tenia la Campsa i, per manca de liquiditat, en va provocar la fallida. La història és plena de fallides bancàries per culpa de pànics fundats i d’infundats, i per això és un sector en què s’ha de mesurar molt qualsevol acció o rumor per la transcendència que pot arribar a tenir. Aquí es pot aplicar perfectament la teoria de l’efecte papallona, perquè es tracta d’un sector en què la confiança és l’intangible més preuat.

És per això que fa més greu tot el que ha descobert el diari Ara sobre l’actuació del rei i del govern de Mariano Rajoy per provocar la fugida d’empreses de Catalunya, com un acte més de la guerra bruta contra els interessos i l’economia catalans. Utilitzar el buidatge en un sol dia dels comptes d’empreses estatals com Renfe, Adif, Ports de l’Estat, RTVE, que tenien en el Banc de Sabadell i CaixaBank, per obligar-los a treure les seves seus de Catalunya, és un acte d’una irresponsabilitat colossal. Cal recordar que CaixaBank té el 50% de la quota de mercat a Catalunya i el Sabadell el 25%, i les clavegueres de l’Estat van posar en perill aquestes dues entitats. El perill no era en el procés, era en la guerra bruta de l’Estat espanyol.

La tertuliana espanyolista Astrid Barrio, que és professora de ciència política de la Universitat de València, amb una ubiqüitat que fa difícil imaginar-nos com pot compaginar eficientment les seves obligacions docents i la de tertuliana a totes hores, va fer una piulada que més o menys ens deia què ens havíem pensat, que l’Estat no actuaria? I troba al·lucinant el nivell d’infantilisme dels independentistes. Doncs no, personalment mai m’hauria pensat que utilitzarien les clavegueres per intentar enfonsar-nos la sanitat ni l’economia; de fet, tampoc mai m’hauria cregut que s’exerciria aquesta violència tan gratuïta el dia 1-O, ni que el rei fos com és, ni que tots els poders de la justícia actuarien com actuen. I hem descobert que el pòsit de franquisme encara és molt viu.

Però l’actuació d’aquesta operació d’estat en la guerra econòmica podria tenir implicacions jurídiques perquè aquestes entitats tenen accionistes internacionals i accionistes corporatius i accionistes minoritaris, i la seva irresponsabilitat va tenir afectacions en la cotització de les seves accions provocant-los pèrdues. Per fets com aquests, en molts països seriosos, els responsables d’alterar artificialment el preu de les accions han d’afrontar causes penals. No és cosa per agafar de broma si volem tenir la qualificació internacional d’una economia nacional seriosa i de confiança. Imaginem-nos que aquest moviment de traspàs de diners s’hagués fet públic: la possibilitat d’entrar en pànic bancari era molt elevada, i la destrossa econòmica a Catalunya i Espanya hauria estat importantíssima. Es pot ser més irresponsable?

I en un futur, els catalans què podem esperar d’aquesta Espanya que des del rei fins al govern fan proselitisme actiu i pressionen perquè les empreses importants marxin de Catalunya? I que des de les clavegueres de l’Estat s’intenta enfonsar la sanitat catalana? Quin atractiu pot tenir per a nosaltres estar en aquesta Espanya cada vegada més reaccionària i catalanofòbica? Algú pensa que aquests comportaments de violència verbal, que sovint intenta humiliar-nos com a poble, no deixaran pòsit en la societat catalana durant molts d’anys? Hem d’acceptar estoicament boicots econòmics des dels alts poders de l’Estat, pel sol fet de ser empreses catalanes?

El més trist de tot és que aquesta operació d’estat que destapa l’Ara i que alguns intuíem, tampoc provocarà cap reacció, i això ens demostra que Espanya és una democràcia deficient. Tots els seus poders actuen units i coordinats i sense cap contrapoder per poder-los controlar. Ja el 1907 Unamuno escrivia una carta a Azorín en la qual li deia: “Merecemos perder Cataluña.” Doncs, no paren de fer mèrits.