La festassa del Parlament

Un ple de política general és com la festa major del Parlament, una data assenyalada en el calendari on no hi pot faltar ningú i cal anar-hi mudat, per això el pitjor que pot passar és que a darrera hora s’anul·li el concert sense ni tan sols tornar les entrades al públic. Darrerament ens toca acostumar-nos a aquesta dinàmica: el programa de mà anuncia grans intervencions al faristol però al final la festa queda ajornada i només ens deixa la buidor sota l’envelat del parc de la Ciutadella. Les aparences sempre han estat un vici irritant associat al món de la política, per això ens ve de nou l’exercici de striptease que en aquesta legislatura excepcional ens ofereixen els nostres tossuts parlamentaris. En realitat d’un gran mal sempre en pot sortir un gran bé: la roba bruta ja no es renta a casa i això ens hauria d’alegrar. Gràcies a aquesta exposició maldestra de les baralles internes hem après, per exemple, per a què serveix de debò una figura fins ara tan poc coneguda com la dels lletrats del Parlament. O ens hem anat familiaritzant amb el funcionament d’un altre instrument de la cambra que passava força desapercebut: la mesa. I el millor de tot és que se’ns permet fer una mica el tafaner a la cuina de la política, on es reescalfa el sofregit dels pactes i a vegades es socarrima el fricandó dels acords. Tot això el llenguatge incendiari de la caverna mediàtica i dels espoliadors de llaços grocs ho anomena “espectacle lamentable”. Vist des dels interessos estrictes de la ciutadania catalana es pot anomenar de moltes altres maneres. Crua transparència, per exemple. Tots voldríem més unitat i més èxits en aquesta carrera d’obstacles per a l’exercici del dret a l’autodeterminació, però és preferible tenir uns polítics que ens ensenyin les vergonyes que no pas que se les tapin entre ells. Perquè al final la darrera paraula la tornarem a tenir sempre els ciutadans quan arribi l’hora de celebrar una nova cita electoral, una altra festa major a la qual estarem tots convidats.