La cabina de telèfon

Les plu­ges tor­ren­ci­als i les rie­ra­des són habi­tu­als al Maresme. De fet, quan hi comen­cen a caure qua­tre gotes els mit­jans de comu­ni­cació ja tenen l’alerta posada per si han de des­plaçar-se amb un equip de tele­visió a fil­mar imat­ges de cot­xes arros­se­gats per l’aigua que aca­ben encas­tats al final de la riera o a la platja. La desgràcia d’aquesta set­mana a Sant Llo­renç des Car­das­sar(a l’illa de Mallorca) –i que ha supo­sat la mort i des­a­pa­rició de més d’una desena de per­so­nes– em feia recor­dar un epi­sodi que em ve al cap cada vegada que hi ha alguna rie­rada mor­tal. Sortíem de l’escola, ja plo­via fort i durant una estona vam fer temps a casa d’una amiga. Havíem d’anar a dinar i la pluja sem­blava que havia parat, però només sor­tir va començar a caure una tromba; l’aigua ens arri­bava fins als genolls. Ens vam espan­tar (anàvem la meva ger­mana i jo) i vam veure una cabina de telèfon, d’aque­lles d’abans. No sé l’estona que hi vam arri­bar a pas­sar men­tre l’aigua bai­xava amb força pels car­rers. Evi­dent­ment, la cabina no fun­ci­o­nava i no vam poder fer cap tru­cada. Quan va parar una mica vam enfi­lar cap a casa l’àvia, pen­sant que devia patir perquè trigàvem i també incons­ci­ents del perill. Durant anys quan passàvem per davant de la cabina li donàvem les gràcies. L’epi­sodi de Mallorca, amb més de 200 litres per metre qua­drat, és un fet excep­ci­o­nal que ens recorda el mal i la des­trossa que pot fer l’aigua.