Superar el parlamentarisme

Tenim molt als llavis l’1-O i el volem aplicar a la vida política actual com si aquesta fos un paper llis i net. I no ho és. El govern de la Generalitat i el Parlament de Catalunya van assumir el repte de liderar el sobiranisme, de celebrar un referèndum d’autodeterminació i de proclamar-ne el resultat gràcies al consens i al pacte. D’aleshores a avui han passat moltes coses: el nostre govern i alguns líders polítics i socials han estat empresonats o són a l’exili; centenars de persones estan processades en una causa tan injusta com es vulgui, però amb tota la força d’un estat opressor; la intervenció de l’autonomia i de les finances han deixat un rastre miserable i la repressió política i judicial ens ha posat una diana a l’esquena a mercè de la manipulació informativa, la demagògia política i la violència unionista.

La complexitat s’ha multiplicat i les forces s’han dividit, no només pels efectes d’aquesta repressió sinó també per la cronificació de les nafres ocasionades pels fregadissos de l’anterior pacte i fins i tot de més temps enrere. La unitat estratègica ha estat sempre difícil però ara ja sembla impossible perquè la política nacional s’ha subordinat a la política parlamentària i els condicionants de cada formació estan cada vegada més subjectes a aspectes tàctics i programàtics. Per tant, potser ja no podem limitar al govern i al Parlament la responsabilitat d’articular el futur del país i es fa necessari compartir-la amb un organisme socialment més ampli i socialment articulat.