Si la globalització econòmica i dels mercats i la deslocalització de les produccions s’hagués produït d’un dia per l’altre, la patacada en l’economia mundial hauria estat absoluta i fatalment catastròfica. Per això es va portar a terme de forma programada i amb una certa progressivitat, més ràpida del que les estructures socials de molts països han pogut pair, però a un ritme prou segur per als sistemes financers, que en són els promotors i els que en treuen més profit. Però la instauració sobtada d’aranzels representa introduir-hi un factor important de desequilibri que desvirtua molts dels avantatges assolits pel, fins ara, darrer ordre econòmic. I no només perquè l’administració Trump els imposi a tothom que vulgui accedir al mercat nord-americà, sinó perquè la majoria de les respostes d’arreu del món a aquesta actitud proteccionista consisteix a respondre a l’Oncle Sam amb la mateixa medecina. És a dir, en comptes de deixar que els principals damnats per les mesures de Donald Trump siguin només els nord-americans, sembla que impera la inconsciència suïcida que els mercats financers se sentin insegurs arreu i que tothom hagi de pagar més cars els productes procedents de les empreses americanes que són, per exemple, importants exportadores de materials i medicaments sanitaris que ara es podrien veure força més encarits. Malgrat tot, al capdavall potser no es tracta d’estar radicalment en contra dels aranzels, sinó radicalment en contra de canviar els sistemes econòmics d’un dia per l’altre. Perquè quan es parla d’aquesta qüestió, no puc deixar de pensar en els nostres industrials i pagesos, fiscalitzats i ofegats per la burocràcia econòmica, mediambiental i sanitària de la UE, mentre veuen entrar als seus mateixos mercats el mateix que ells produeixen a preus inferiors i sense les mateixes garanties, procedents de països que no estan obligats a fer els mateixos controls. Trump potser erra, però nosaltres no ho fem millor.