Fa un any

Fa un any que els van empresonar. Les excuses són puerils. A Catalunya no es va cometre més que una irregularitat administrativa. I tant que s’hi poden fer referèndums! N’hem fet més d’un (un, per cert, per aprovar un Estatut que Guerra i els seus conxorxats van esmicolar sense cap respecte per la democràcia). L’única cosa que cal és l’autorització de Madrid: una qüestió administrativa i prou.

Per què la presó preventiva? Perquè estan cagats (perdoneu la grolleria) de por. Disfressar-ho acusant-nos de colpistes fa riure: saben vostès què és un cop d’estat? El darrer el va fer la Guàrdia Civil, amb altíssimes complicitats. Que hem dividit la societat? Justament això és la democràcia, divisió de parers. O és que es pensen que als Estats Units no està fracturada la societat entre trumpistes i antitrumpistes, com en totes les altres societats?

“Separatistas” diuen, Mare de Déu si en fa d’anys que ho vam contestar! No es pot separar el que no està unit. Nosaltres vam ser conquerits per les armes i imposada la llengua aliena.

Ara fa pocs dies vaig ser a la Fira de Frankfurt; la Generalitat Valenciana convidava cinc escriptors, tots ells en llengua catalana. L’acte tenia lloc –ai!– a l’Instituto Cervantes. Em va tocar ser la primera a parlar. Naturalment vaig emprar el català, i una veu hi va ressonar: “¡En castellano, que es la lengua que nos une a todos!” Vaja, el Decret de Nova Planta és un acte d’unió amable, gratia et amore. El públic em va aplaudir, però després un que parlava anglès em va insultar amb ferotgia, i tot seguit vaig saber que el cònsol espanyol a Frankfurt havia prohibit els llaços grocs; tres de nosaltres el portàvem, però no ens van dir res. Que vulguem els presos injustament empresonats al carrer i els exiliats a casa deu ser una maldat...

Quant fanatisme! Quanta mala fe! Quant d’odi. Em pregunto si el crit “a por ellos” i odiant-nos tant, per què no ens deixen marxar?