Llibertat i paradoxa

Arreu del pla­neta es va detec­tant l’esgo­ta­ment del model democràtic. La pujada d’una dreta popu­lista amb res­sons fei­xis­tes en molts països —últi­ma­ment al Bra­sil, pot­ser espe­ro­nada per l’èxit de Trump als EUA— hau­ria d’obli­gar-nos a replan­te­jar algun dels pun­tals més apa­rent­ment sòlids de la nos­tra manera de viure junts i de pren­dre les deci­si­ons col·lec­ti­ves.

A Espa­nya, la dreta sem­bla ara divi­dida en tres par­tits, però està més unida que mai en les pro­pos­tes més afer­ris­sa­des con­tra la lli­ber­tat, la des­cen­tra­lit­zació, les mino­ries i les seves llengües, els drets de les dones i immi­grants, etc. L’assa­gista isra­elià Yuval Noah Harari diu en un tre­ball recent que les mas­ses estan usant el seu vot, que encara té pes polític, per fer front a un des­gast del seu poder en l’esfera econòmica i social, que sen­ten que els està por­tant cap a la irre­llevància abso­luta.

Segons Harari, hi hau­ria arreu del món un cor­rent il·libe­ral molt actiu, que es mou ara per posar fi a la sen­sació de futi­li­tat al qual els aboca el sis­tema econòmic; els matei­xos que abans se sen­tien explo­tats ara llui­ten i voten per dei­xar de sen­tir-se invi­si­bles. La glo­ba­lit­zació pot­ser ha por­tat més riquesa arreu, però pre­ci­sa­ment per això hi ha d’altres deman­des que sem­blen més pro­fun­des i igual­ment insa­tis­fe­tes. Així, les que pas­sen per la iden­ti­tat i la segu­re­tat. Totes les mani­fes­ta­ci­ons que es fan a Cata­lu­nya en defensa de “la his­pa­ni­tat” o “la llen­gua de tots” o “la uni­tat d’Espa­nya” tenen en comú –a més dels seus par­ti­ci­pants, les matei­xes ban­de­res–, una nostàlgia per allò que ens fa sen­tir forts, pode­ro­sos, únics i amb auto­ri­tat per sobre de les con­jun­tu­res com­pli­ca­des del magma iden­ti­tari i de la plu­ra­li­tat democràtica. Hi ha l’enyor accen­tuat d’un món més sim­ple: amb menys bati­bull, menys deci­si­ons que pren­dre, més iden­ti­tat sense fis­su­res, menys llengües i com­pli­ca­ci­ons. Més auto­ri­tat i ordre.

Tot movi­ment popu­lista és regres­siu, nostàlgic i, com en diuen ara, apo­de­ra­dor: les mas­ses són ati­a­des per un equip de dema­gogs opor­tu­nis­tes que els pro­me­ten que gràcies a ells tin­dran més força i més capa­ci­tat d’inci­dir en allò que supo­sa­da­ment els afecta. La llàstima és que sem­pre es basa a per­se­guir, limi­tar, treure poder als altres; tot popu­lisme es fa a costa d’algú, que fa de boc expi­a­tori dels mals soci­als.

La mort de la democràcia –com la del gènere novel·lesc– és un tòpic clàssic en l’anàlisi d’aquesta manera de gover­nar-se. Sem­bla que va ser John Adams qui va dir que totes les democràcies aca­ben suïcidant-se un dia o l’altre; pot­ser el que passa és que arri­ben als límits del pos­si­ble i lla­vors hi ha pro­va­tu­res d’altres pro­pos­tes –autocràcies i dic­ta­du­res, plu­tocràcies de l’espec­ta­cle–, que aca­ben dece­bent encara més. La democràcia és una manera de resig­nació sem­pre espe­rançada, però final­ment no pot pro­me­tre ni el cel a la terra ni la capa­ci­tat de resol­dre les prin­ci­pals situ­a­ci­ons.

S’acusa el sobi­ra­nisme català d’haver des­per­tat el fei­xisme a Espa­nya, i tot per haver plan­te­jat un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació. Es va a cul­par més el demòcrata català –que només diu que vol votar, i que accep­ta­ria per­dre, i que es passa la mei­tat del seu temps expli­cant de quina manera desac­ti­var la des­a­fecció con­tra l’Estat– que no els que des de fa dècades van incu­bant l’ou de la serp. A Espa­nya hi ha una premsa que encara publica necrològiques lau­datòries de nazis i fei­xis­tes, i tertúlies de falan­gis­tes a la tele­visió, i mis­ses en record de Franco, a qui per cert tam­poc seran capaços de treure del Valle de los Caídos sense que acabi en una cate­dral cèntrica de Madrid, per molt que la diplomàcia de Pedro Sánchez miri de moure fils al Vaticà.

És en aques­tes dèries –suma­des al fracàs esco­lar, la crisi econòmica i de la veri­tat periodística– on hi ha l’arrel de l’exa­ge­ració popu­lista amb tocs auto­ri­ta­ris que ens assetja per­tot. El pro­gres­sisme espa­nyol va pre­fe­rir ato­nyi­nar votants cata­lans abans de pac­tar un referèndum amb els seus repre­sen­tants; ara s’espanta que la dreta es mogui més desim­bolta i auto­rit­zada que mai.

El nos­tre sobi­ra­nisme, amb el que té de libe­ra­lisme radi­cal­ment democràtic i euro­pe­ista, mira d’esca­par d’aques­tes dinàmiques regres­si­ves amb el pro­jecte d’una república que ens en salvi, encara que la sim­ple invo­cació d’aquesta idea d’eman­ci­pació ser­veix més per fer créixer la resistència que no per acos­tar la pos­si­bi­li­tat de fer-ho pos­si­ble. Com més par­les del teu somni, més creix el mal­son que et volen fer empas­sar. En política democràtica són des­gra­ci­a­da­ment habi­tu­als aques­tes para­do­xes