Contra Catalunya

Que quedi clar: una cosa és anar contra uns polítics que mantenen una posició determinada i una altra de ben diferent és anar contra Catalunya. Una cosa és no acceptar el procés sobiranista i una altra, proposar-se convertir Catalunya en els Monegres, tal com ha dit un alt directiu. Amb la primera actitud, ataquen unes posicions polítiques, un fet acceptable en democràcia; amb la segona, estan atacant els habitants d’un país, votin el que votin, siguin qui siguin.

La setmana passada, tots els diaris barcelonins es van fer ressò d’una notícia una mica antiga, però amb afegits cabdals: el trasllat de les seus socials de moltes empreses catalanes, especialment les de dos bancs catalans: CaixaBank i Banc Sabadell. “La pressió política estava cantada”, vaig dir en un article publicat en aquest diari (El Punt Avui, 8 de maig del 2018, Qui va retirar els diners?) quan ningú en parlava. Ho considerava una acció llastimosa del nostre estimat govern espanyol, que ja ens té acostumats a decisions d’aquest estil.

Però ara sabem una altra cosa, que no ha estat desmentida. El rei Felip VI, digne successor de Felip V –el rei del 1714 i del setge de Barcelona–, va trucar personalment a Joan Oliu, president del Banc Sabadell, per demanar-li –o més aviat per exigir-li– que traslladés el domicili social del banc fora de Catalunya. Ho va fer, i ara el domicili social és a Alacant. Un fet que resulta absurd en un banc que porta amb molta honra el nom de la població del Vallès on va néixer el 1881, fa 137 anys.

Al mateix temps, Isidre Fainé, president de La Caixa, era convocat a una reunió a Madrid, en què van participar el rei Felip VI i alts representants d’empreses de l’Íbex 35. La petició –l’exigència– va ser la mateixa: CaixaBank ha de portar la seu social fora de Catalunya. També ho va fer, i ara és a València. Els extractes de compte que rebo d’aquesta entitat porten ja aquest domicili. M’imagino què en diria Francesc Moragas, fundador de La Caixa i persona d’una profunda catalanitat. Les reunions del consell d’administració de les dues entitats financeres van confirmar el canvi. Es diu que cap dels dos presidents ho veia clar i que els que també van manifestar el seu desacord van ser Miquel Roca, secretari del Banc Sabadell, i Jordi Gual, director general de CaixaBank. La notícia ha arribat a través dels diaris, tal com he dit, però amb lleugeres diferències. La Vanguardia, que té com a propietari el comte de Godó, gran d’Espanya, no menciona el paper del rei.

L’Estat té un poder absolut sobre les empreses financeres, que pot exercir a través del Banc d’Espanya, el qual, teòricament, té plena autonomia, però ja es poden imaginar què farà si rep una telefonada del rei, cap de l’Estat. Em baso en experiència personal. El Banc d’Espanya pot seguir diversos camins, però tots acabaran amb el banc de cap per avall i en situació mercantil de fallida.

Després hi ha les 2.000 empreses i escaig –industrials i de serveis– que també han canviat el domicili social. Els diners els han guanyat fins ara a Catalunya, però si el país s’ha de convertir en els Monegres, val més ser a Madrid, des d’on es mana a Catalunya.

Tot això és molt greu. Si no és veritat el que dic, agrairia que ho desmentissin com més aviat millor. Personalment, la meva reacció és de ràbia, tot i que es manifestarà democràticament i sense violència.

Entenc que el rei Felip VI, el govern espanyol i algunes empreses de l’Íbex 35 van contra el procés sobiranista. Aquest procés és desordenat –per desgràcia, al meu parer–, però absolutament democràtic i sense violència, tot i tenir els seus dirigents a la presó i a l’exili, ben injustament. La meva dona, els meus fills, els meus nets i els meus amics es poden passejar per Barcelona amb tota la tranquil·litat del món. O és que a Madrid es creuen que a Catalunya el clima és de guerra civil?