Crim i càstig

El líder del Partit Popular, Pablo Casado, que no cal qualificar perquè es descriu prou bé ell tot sol, va dient aquests dies que els presos polítics sobiranistes reben un tracte de favor pel fet de ser en institucions penitenciàries catalanes, amb un règim, diu, més lax que el de les presons espanyoles. I que per aquest motiu les primeres haurien de passar sota control de l’Estat per evitar el que defineix com a “privilegis”.

Ai, si Foucault aixequés el cap, el deixaria caure, desesperat. Entre el corpus de pensament del filòsof francès hi ha un espai preeminent per a tot el que envolta el poder, i amb ell el concepte de càstig. Foucault considerava les pràctiques penals no tant una conseqüència de la literatura jurídica, que s’ha fet més “suau” amb el temps, sinó com una part indestriable de l’anatomia política. Casado brama reclamant més duresa, amb aquella alegria amb que hom dona solucions simplistes a nusos gordians. Obvia que l’aplicació d’una pena, en aquest cas la presó preventiva, per lleu que la consideri, va molt més enllà de la –injusta, hi afegeixo– funció repressiva. En paraules literals de Foucault: “Les mesures punitives també tenen el paper positiu de legitimació del poder que dicten les regles.” La presó, a més de privar de llibertat i de drets, és multifuncional, senyor Casado, ja que els reus són vigilats, controlats i, finalment, estigmatitzats davant la societat. No li sembla prou?